Que una mare li digui al seu fill:
“Tan de bo no arribis a saber qui ets”, mal auguri. Tan terrible com les profecies
que els oracles van fer a Èdip, rei de Tebes. “Matarà el seu pare, es casarà
amb la seva mare i serà pare dels seus germans.” Una tragèdia que, per si no
fos prou, pagarà amb el càstig que ell mateix imposa al culpable dels mals de
la ciutat, mendicant fins a la mort. Quan no saps per quin mar navegues…

És tan magistral la lliçó de
Sòfocles i tan pragmàtica la necessitat d’Èdip d’arrencar-se els ulls quan, de
cop, veu la desgràcia que l’envolta que sembla mentida com, tot i conèixer la
història, tot i la lucidesa de recollir-la en tercera persona, tot i el pas de
2.500 anys, repliquem encara algunes actituds de l’obra. Segurament, com moltes
altres tragèdies gregues, simplement forma part de l’ADN de la humanitat i del
que ens reserva el destí, incontrolable per més que ens hi entossudim. I
segurament també, perquè hi llegim la vigència i la saviesa, necessitem revisitar
regularment els clàssics. Aquest mirall que, de fet, tenim sempre entre
nosaltres.

La versió d’‘Èdip’ d’Oriol
Broggi respira tota l’estètica a què ens té habituats el director. La
meticulosa i pausada coreografia grupal, l’espai buit amb escenografia diàfana
composta d’elements ambientals (una olivera, unes canyes, uns tamborets de
fusta i un immens fons d’escenari que dóna profunditat a l’acció), el vestuari
atemporal, la música atmosfèrica, el color uniforme i especialment la llum…
tot està al servei de la paraula, d’una declamació que desplega lentament el
magnetisme dels grans textos universals, amb la seva serenor, violència i
fragilitat.

El repartiment –de set
actors, integrat també pels “habituals” de Broggi i encapçalat per un
convincent Julio Manrique a la pell d’Èdip– desdobla personatges, alguns dels
quals presencien escenes sense intervenir-hi, testimoniant –com el públic– la
malaurança del protagonista.

Els canvis escenogràfics
marquen la divisió del relat en tres actes. Els darrers, amb el desenllaç de la
tragèdia, són més curts i emotius, especialment quan Èdip agonitza al costat de
la seva filla i germana Antígona en un teatre abandonat, “el refugi dels
homes”; un epíleg prestat d’’Èdip a Colonos’ que se suma a altres afegits –de
Wajdi Mouawad i Jorge Luis Borges– per fer més entenedora la història (en signa
la versió Jeroni Rubió i la dramatúrgia és del tàndem Marc Artigau-Broggi). No
s’escatimen detalls en la descripció del suïcidi de Iocasta, ni en com Èdip es
clava les agulles del seu vestit als ulls, però estan més que justificats. El
mite reclama dolor.

Tot plegat fa que ‘Èdip’ (produït
pel Teatre Romea, Focus) s’emmarqui en un univers que resulta conegut a la
família teatrera seguidora de La Perla 29 i dels ‘Hamlet’, ‘L’orfe del clan dels Zhao’ i l’enorme
‘Incendis’, on hi ha molt de
Sòfocles… que han fet junts Broggi i Manrique. Un terreny segur, un segell propi,
que atrau i satisfà. Que assoleix amb nota. Potser només els més exigents esperaran
que aquest ‘Èdip’ a la Broggiana els sorprengui amb una troballa més.