Echoes

Hi ha espectacles de dansa contemporània que tenen una dramatúrgia plantejada molt ferma, amb plantejament, nus i desenllaç. N’hi ha d’altres que obvien un argument que estructuri la peça i prefereixen submergir a l’espectador en un viatge sensorial. En el cas d'Echoes de la Cia Moveo fem un viatge, tot i tenir un cert fil narratiu, a través de l’amor i de l’amistat, on l’atracció dels cossos és quelcom magnètic que a vegades no podem ni controlar.El punt de partida de la companyia, però juga a descol·locar-nos. Prèviament a l’inici ja s’escolten algunes petites explosions de so que presagien algun problema tècnic. Així i tot, els ballarins se situen al quadrilàter emmarcat amb cinta adhesiva al terra de la Ciutat Reguer. Però la música no comença. Surt una noia, la productora i demana disculpes pel retard i al·lega motius tècnics que intentaran solucionar. Però en menys d’un minut, després de veure les corredisses dels tècnics, torna a sortir i com si improvisés, i amb les cares d’incredulitat dels ballarins, encara esperant el senyal d’inici, comença un parlament amb la pregunta I qui soc jo? Jo soc dona. A continuació comença una dissertació sobre allò que s’atreveix o no a fer. A poc a poc intuïm que aquell parlament forma part de l’espectacle. El playback d’aquesta noia amb la veu d’una de les ballarines introdueix el primer gag i amb ell s’inicia la història.L’espectacle rau en la relació dels cossos més que de les persones. Cossos que actuen per una voluntat independent, que busquen l’altre cos, que s’atrauen o es repelen, que es munten uns sobre els altres i que creen pinya quan cal. Però hi ha petites històries que s’intueixen entre els moviments. Relacions d’amor que apareixen de cop, jocs d’eco que es fan extensibles al públic, moments miralls on es mostren acords i desacords... Moveo juguen entre sí i amb el públic, com si a vegades no poguessin controlar els seus cossos. Però cada moviment que fan, individuals, de dos, de tres, de quatre o de tota la companyia junta està coreografiada amb un sentit del ritme molt alt, però com si allò no fos amb ells. D’altra banda cada caiguda, cada abraçada, cada suport entre si representa un domini del cos que captiva a tota la platea. Moveo transmet amor, comprensió, solidaritat... les millors emocions, les més positives.L’atracció dels cossos, però no es genera sola sinó ajudada per una banda sonora que serveix no sols per posar en dansa els ballarins, sinó també per ajudar a crear aquestes històries d’amor i superació personal. El flirteig de tres ballarins amb el These Arms of Mine d'Ottis Redding o l’excel·lent Love of my life de Queen que la falsa productora canta al final de l’espectacle.L’espectacle està dissenyat al mil·límetre, però gens encotillat, tot sembla fluir buscant sempre la complicitat entre ells mateixos i amb el públic. L’espectacle respira creativitat i llibertat, haver-se deixat anar, però també un cert risc conceptual. Segur que l’eco de Moveo ressona en molts dels que aquest dissabte 11 de setembre ens hem assegut al seu voltant.

Sembla que la companyia Moveo ha decidit fer un gir en les seves produccions. O, si més no, de manera provisional. Ens han demostrat sobradament, amb “Tu vas tomber!” i molt especialment amb “Conseqüències”, el control que tenen sobre l’espai i el llenguatge de moviment que defensen. També de com arriben a ser capaços de compondre una narrativa basada en l’intercanvi del cos, que és al capdavall la seva principal especialitat: la recepció i caiguda conjunta, com a element central de la impactant fisicalitat que els ha valgut tants reconeixements i l’aplaudiment entusiasta del públic. I s’han llençat a la teatralitat.Qualsevol canvi és un risc. És curiós com tot sovint esperem una i una altra vegada la mateixa cosa d’una companyia de dansa o de teatre físic. Anhelem una nova proposta, però igual un dia haurem de reflexionar si no ho fem des d’una mirada conservadora: “perquè treballen així, ho fan d’aquesta manera i podràs veure-hi això”. Doncs bé: els primers minuts de l’espectacle ja donen bona notícia d’aquest gir. De fet, s’esperen aquelles tombarelles, equilibris i figures impossibles que volem veure, i sembla que mai no arriben...No és ben bé així, naturalment: arriben. I multiplicades per l’excel·lència de què fan gala. Però reclamen el seu temps per explicar una història senzilla, la de les limitacions que patim de vegades quan volem fer una cosa, però no ens atrevim. Tot plegat mentre juguen amb la paraula i una banda sonora entretallada, de records potser, de memòria incrustada en el cos des del qual sempre estem en alerta. Una vigilància que ens permet protegir-nos de fer-nos mal, efectivament. I  la companyia d’això en sap molt i molt. Però que desbocada ens podria immobilitzar.La conclusió és doble: a “Echoes” realcen el seu propi risc. Perquè podria semblar una evidència, o justament perquè fan tan fàcil allò que és impossible, que és important recordar-nos la gosadia intrèpida que significa treballar aquest llenguatge al carrer. Opten per compartir aquesta idea amb el seu públic perquè acabi sent un esforç comprensiu. I, alhora, reclamen la llibertat suficient perquè la creativitat no quedi encasellada en clixés o estils determinats i estiguem sempre a l’espera d’alguna cosa nova cada cop que ens atansem a compartir amb ells l’estona.El públic ho ha entès, em sembla. Celebra que també cantin o facin servir breus textos per explicar coses. Evidentment que gaudeix amb les cabrioles incansables que fan, la companyonia i el bon fer dels intèrprets. Però sobretot descobreix que hi ha mil maneres de crear. Què més podem demanar?JORDI SORA i DOMENJÓ

NULL