Hi ha espectacles de dansa contemporània que tenen una dramatúrgia plantejada molt ferma, amb plantejament, nus i desenllaç. N’hi ha d’altres que obvien un argument que estructuri la peça i prefereixen submergir a l’espectador en un viatge sensorial. En el cas d’Echoes de la Cia Moveo fem un viatge, tot i tenir un cert fil narratiu, a través de l’amor i de l’amistat, on l’atracció dels cossos és quelcom magnètic que a vegades no podem ni controlar.

El punt de partida de la companyia, però juga a descol·locar-nos. Prèviament a l’inici ja s’escolten algunes petites explosions de so que presagien algun problema tècnic. Així i tot, els ballarins se situen al quadrilàter emmarcat amb cinta adhesiva al terra de la Ciutat Reguer. Però la música no comença. Surt una noia, la productora i demana disculpes pel retard i al·lega motius tècnics que intentaran solucionar. Però en menys d’un minut, després de veure les corredisses dels tècnics, torna a sortir i com si improvisés, i amb les cares d’incredulitat dels ballarins, encara esperant el senyal d’inici, comença un parlament amb la pregunta I qui soc jo? Jo soc dona. A continuació comença una dissertació sobre allò que s’atreveix o no a fer. A poc a poc intuïm que aquell parlament forma part de l’espectacle. El playback d’aquesta noia amb la veu d’una de les ballarines introdueix el primer gag i amb ell s’inicia la història.

L’espectacle rau en la relació dels cossos més que de les persones. Cossos que actuen per una voluntat independent, que busquen l’altre cos, que s’atrauen o es repelen, que es munten uns sobre els altres i que creen pinya quan cal. Però hi ha petites històries que s’intueixen entre els moviments. Relacions d’amor que apareixen de cop, jocs d’eco que es fan extensibles al públic, moments miralls on es mostren acords i desacords… Moveo juguen entre sí i amb el públic, com si a vegades no poguessin controlar els seus cossos. Però cada moviment que fan, individuals, de dos, de tres, de quatre o de tota la companyia junta està coreografiada amb un sentit del ritme molt alt, però com si allò no fos amb ells. D’altra banda cada caiguda, cada abraçada, cada suport entre si representa un domini del cos que captiva a tota la platea. Moveo transmet amor, comprensió, solidaritat… les millors emocions, les més positives.

L’atracció dels cossos, però no es genera sola sinó ajudada per una banda sonora que serveix no sols per posar en dansa els ballarins, sinó també per ajudar a crear aquestes històries d’amor i superació personal. El flirteig de tres ballarins amb el These Arms of Mine d’Ottis Redding o l’excel·lent Love of my life de Queen que la falsa productora canta al final de l’espectacle.

L’espectacle està dissenyat al mil·límetre, però gens encotillat, tot sembla fluir buscant sempre la complicitat entre ells mateixos i amb el públic. L’espectacle respira creativitat i llibertat, haver-se deixat anar, però també un cert risc conceptual. Segur que l’eco de Moveo ressona en molts dels que aquest dissabte 11 de setembre ens hem assegut al seu voltant.