El document que serveix el col·lectiu La voz ahogada Projecte Escènic exposa una arbitrarietat policial del Tribunal d’Ordres Públic (TOP) que deixa glaçat. Com si fos una exposició de verbatim (vestir de l’època en què les represaliades polítiques van ser detingudes i explicar des del present la por i venjança de les monges de la Orden de las Cruzadas), les testimonis il·lustren frontalment adversitats de diferent rang, com si el públic fos la càmera que les grava. Amb una paret llisa de fons (que pot evocar a les que es feien servir per execucions com les de 13 Rosas) amb prou feines hi ha representació. Només es ficciona l’entrada al centre de dones de  La Trinitat i situacions viscudes en aquelles parets. Els testimonis (Margarita Arboix, Roser Escrich, Carlota Falgueras,
Maribel Ferrándiz, Carmen Hurtado, Lola Hurtado, Isabel López, Maria Olivella, Conchita Sánchez, Magda Segura, Ascensió Solé i Anna Maria Torrent) es reforcen amb els vídeos i documents que es projecten al mur, a mode de pantalla. És una reproducció de veus valentes (que interpreten Mireia Clemente i Laura Sancho), que tot i la por i les tortures, se sentien invencibles perquè el règim ja no trobava tanta legitimitat com al primer franquisme.

La frontalitat de les testimonis, amb total franquesa i honestedat, contrasta amb la presentació paròdica dels afins al règim (a càrrec d’Ivan Campillo), veu aflautada del No-Do que devia cantar les excel·lències en les sessions de cinema els dissabtes la tarda i que, al final de la dictadura, eren més motiu d’indignació i mofa, que d’amenaça o d’assentiment. Aquesta caricatura trenca el ritme expositiu implacable reforça una sola mirada al documental: en cap moment es qüestiona els motius de la pervivència del feixisme, per exemple, el sentiment majoritari a preferir callar, abans de rebre una represàlia. Sí que en revela rastres interessants en el recompte de vegades que s’ha agredit la placa del davant de la comissaria de la Via Laietana (15!), mentre que una placa similar a la Trinitat es manté aparentment sense que cap bretolada la malmeti.

Aquest grup ja va fer un reportatge teatral interessant sobre les barriades no urbanitzables (En Bangkok también hay ratas) que el feixisme no sabia frenar ni dignificar. Avui, el film El 47 ha exposat un exemple heroic.  També Marta Galán en va fer una reivindicació a la migració obrers a Forasters vindran… amb un caire similar on, per cert, s’interrogava pel silenci de les presons a les dones de Les Corts.

Dones lliures commou per moments, pels silencis que les testimonis mantenen abans d’una confessió ja quasi fora de càmera. Si en la República, segons la ficció de Rosa Maria Arquimbau a Marie, la roja les preses polítiques convivien amb les comunes (i les esperonaven a reclamar els seus drets), a la Trinitat les monges, que seguien els postulats de la Secció Femenina de Falange, tenien clar que era imprescindible mantenir-les a distància per imposar la por a les delinqüència comuna. Amb les polítiques, els hi podien prohibir rebre paquets i menjar o trobar-se amb familiars, però quedava la dignitat guanyadora i el camí dels advocats com Dolors Calvet, Magda Oranich o Jordi Oliveras amb qui podien saber la situació de les famílies, des del secret professional. Potser la mirada distant d’Europa era una garantia que, sembla, devia respectar el Poder a les acaballes del franquisme. Mentre, però, les tortures a la Via Laietana contra estudiants universitaris indefensos i els empresonaments arbitraris se succeïen en una Espanya del desarrollismo, en una Barcelona d’en Porcioles. Al poder jeràrquic de l’Església, els mossens de barri només hi infringien petites esquerdes.