Fins al 21 de març podeu veure a La Badabadoc Dones lliures, una producció de La voz ahogada Projecte Escènic, que es dedica a la recerca i difusió de la memòria històrica a través de les arts escèniques. Amb la seva última proposta, volen relatar la situació i les vivències de les preses a la Trinitat Vella durant el tardofranquisme, amb l’èmfasi posat en el tracte i condicions que hi van patir les recluses. Coincideix en cartellera –es van estrenar el mateix dia, en vigílies del 8M– amb Marie, la roja (1938), de Rosa Maria Arquimbau (1909-1992), comèdia reportatge sobre una presó de dones –inspirada en una visita a la de Reina Amàlia– que Ester Villamor dirigeix al TNC a partir de la dramatúrgia de Carles Mallol, farcida d’interferències contemporànies.

Dones lliures, amb dramatúrgia i direcció d’Iván Campillo, és un espectacle de petit format construït a partir dels relats autobiogràfics d’un grup de dones que van patir repressió policial i penitenciària els anys seixanta i setanta per la seva manifesta oposició al règim, i pertanyen, per tant, a la denominada Generació TOP –les sigles fan referència al Tribunal de Orden Público, una jurisdicció especial que s’ocupava dels “delictes polítics” en temps de la dictadura franquista–. Es va estrenar al Centre Cultural La Model de Barcelona el desembre de 2024, i va ser possible gràcies al testimoni de Margarita Arboix, Roser Escrich, Carlota Falgueras, Maribel Ferrándiz, Carmen Hurtado, Lola Hurtado, Isabel López, Maria Olivella, Conchita Sánchez, Magda Segura, Ascensió Solé i Anna Maria Torrent. A banda de comptar amb la generositat de totes elles, la companyia va dur a terme un exhaustiu treball de documentació, en col·laboració amb entitats com l’Associació Catalana d’Expresos Polítics i el Memorial Democràtic de Treballadors i Treballadores de SEAT, entre d’altres.

El muntatge constitueix, doncs, un exercici de memòria, alhora que un homenatge a les dones que van lluitar contra la dictadura. Perquè, com diu el poeta Marcos Ana –citat a l’espectacle–, abans de girar full, cal llegir-lo. Mentre esperem que comenci l’obra, sentim “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet; després, es posa en marxa la maquinària dramatúrgica, que alterna testimonis –assumits per les actrius a través de la tècnica verbatim– amb una narració en off a càrrec d’Antonia Jover sobre imatges d’arxiu projectades. Entre els diferents blocs s’insereixen breus intervencions d’Iván Campillo, que, caracteritzat des de la deformació paròdica com un locutor del NO-DO, aporta dates, definicions i contextualització. L’herald dels botxins, que explica les funcions del TOP i la Brigada Político-social –la policia secreta del franquisme–, a banda de recollir declaracions històriques com la de l’Estat d’excepció de l’any 1969, serveix per donar un contrapunt grotesc a les informacions proporcionades per la veu en off –la Caputxinada de 1966 i el moviment unitari de solidaritat que la va seguir; la vaga de la SEAT de 1971 i l’assassinat del treballador Antonio Ruiz Villalba per part de la policia–. En alguns moments aquestes transicions, que adquireixen una funció de condemna retrospectiva del règim franquista en clau burlesca, poden distreure del to testimonial o desactivar-lo.

Les actrius Laura Sancho i Mireia Clemente assumeixen en clau verbatim –són d’agrair els diferents accents, inflexions tonals i modismes– els testimonis de les dones que van entrevistar, referenciades amb el seu nom a la primera part de l’espectacle. S’expliquen els motius pels quals van ser empresonades i el tracte que se’ls va dispensar a la comissaria de Via Laietana i, sobretot, a la presó de la Trinitat Vella, on les recluses no només complien condemna, sinó que eren adoctrinades segons els mandats i valors de la Secció Femenina de la Falange. Fent-se ressò de les paraules d’Antonio Vallejo-Nájera, que propugnava un “hombre español sano y vertical, religioso y de derechas por naturaleza”, les actrius assumeixen breument el paper de monges de l’ordre de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey –representants del sector més reaccionari de l’Església–, que gestionaven aquell espai de repressió penitenciària: compassades en gestos gairebé rituals, manifesten la voluntat de reformar les presoneres i extirpar-ne el dimoni del marxisme.

Hi ha un últim bloc, de vocació més didàctica, que deixa de banda els testimonis concrets per explicar el funcionament de la presó de la Trinitat. La principal font d’informació continuen sent les exrecluses, però les seves experiències han estat sintetitzades i s’hi han afegit altres referències. Les dues actrius plasmen una sèrie d’estampes carceràries, i transmeten anècdotes relatives, per exemple, al ranxo que servien a les recluses o als llibres que els era permès de llegir. I, de manera esquemàtica, escenifiquen com eren les comunicacions amb els familiars durant la mitja hora setmanal de visites, sempre sota la supervisió d’una monja que les obligava a parlar en castellà. Expliquen que les preses polítiques estaven separades de les preses comunes –moltes d’elles condemnades per abandó de la llar–, i que es procurava, a més, que les universitàries no tinguessin contacte amb les obreres. Fan referència al col·lectiu romaní, i també a les persones detingudes per raons LGTBIQ+, que no serien incloses dins la llei d’amnistia de 1977.

A Dones lliures, que compleix la seva missió de preservar i difondre la memòria, hi apareixen representades tant les estudiants universitàries com les obreres, activistes veïnals i militants de formacions diverses. Els seus testimonis parlen de registres, confiscacions, pallisses, tortures, represàlies laborals, persecucions, amenaces i traumes persistents, però també de “dignitat davant els botxins”, tenacitat, compromís i una orgullosa militància. És important recordar, tal com apunten, que els seus torturadors –els “servidors” del règim– es van acollir a la llei d’amnistia de la Transició i, en molts casos, van arribar a tenir una profitosa carrera en democràcia.

Tal com es diu en un moment donat, Franco va saltar en mil bocins i n’hi ha un a cada racó de l’Estat. Ho corroboren algunes notícies, deixades caure aquí i allà, sobre la bel·ligerància d’una part de la societat actual envers el legítim i necessari exercici de memòria històrica: sense anar més lluny, la placa memorial col·locada el 2019 davant la comissaria de la Via Laietana ja ha hagut de ser restituïda fins a quinze vegades. Vivim temps tenebrosos, i és per això que cobren més sentit que mai iniciatives com aquesta de la companyia La voz ahogada, que, entre moltes altres coses, parla de l’especificitat de la lluita de les dones per aconseguir drets i llibertats, i reivindica-homenatja entitats i col·lectius com la Coordinadora Feminista, les Vocalies de Dones, l’Associació de Dones Universitàries i el Moviment de Dones Democràtiques.

Crítica publicada a Núvol el 14 de març de 2025