Inconsciència i Il·lusió, aquestes dues
paraules poden resumir l’aventura que porten a terme Leo Sorribes i Elias
Garcia, artífexs des de fa uns sis anys del certamen IB STAGE, que anualment organitzen
a Barcelona i que ha resultat ser la llavor del Ballet de Catalunya.

Inconsciència, perquè Catalunya ja té una
història d’intensions fallides de fundar un ballet nacional, des del Ballet del
Gran Teatre del Liceu; el Ballet de Barcelona, iniciativa d’un empresari català,
fins a la desfeta proposta d’Angel Corella, per citar només tres exemples.

Però a Leo i Elias sembla que això no els
encongeix i  continuen picant pedra per
dur endavant el seu projecte, malgrat que tampoc han rebut l’ajut i implicació
institucional que requereix un ballet nacional de nivell que sigui digne del  nom que representa.

Una altra dosi d’inconsciència està a escollir
pel seu segon programa (la companyia es va presentar oficialment  l’octubre de l’any passat amb un programa
variat), Don Quixot, un ballet clàssic
d’envergadura l’estrena del qual tingué lloc el segle XIX, que requereix unes exigències
escèniques i interpretatives molt sòlides.  Però ja sabem que “la il·lusió pot amb tot” i
d’aquesta en tenen molta dosi Sorribes i Garcia  així com l’equip que col·labora i impulsa el
projecte, des de la part artística i tècnica, fins les persones de patrocini i
mecenatge.

L’obra original de Marius Petipa i Ludwig
Minkus comptava amb un pròleg i quatre actes que Elias Garcia i Larissa
Lezhnina, codirectors artístics de la companyia, han reduït en dos actes amb la
intenció de fer-lo més comprensiu i també obligats pels recursos econòmics de què
disposen.  L’actor Joel  Minguet, un pèl massa efectista,  narra parts de l’obra de Cervantes per fer més
comprensible la història, fet que permet justificar l’absència en escena de
personatges vitals com, per exemple, Don Quixot, Sancho Panza, Camacho, entre
altres.  

Malgrat aquestes limitacions, la versió del
Ballet de Catalunya  obté un aprovat alt
com nota mitjana de la producció, però, si s’ha de valorar per la resposta del
públic, la nota és d’un altíssim excel·lent doncs l’entusiasme dels espectadors,
posats dempeus, va ser desbordant.

El Don Quixot
del Ballet de Catalunya, malgrat salva amb habilitat conceptes d’escenografia
així com destaca escenes de balls populars i de flamenc,  pateix
de desequilibris evidents  quant al nivell
dels seus més de vint intèrprets, ballarins, alguns dels quals de condicions força
limitades i d’altres de nivells més professionals, sense oblidar que, en el
muntatge també hi participen alumnes del Conservatori de Dansa de l’Institut
del Teatre de Barcelona. Aquestes desigualtats provoquen que no hi hagi un
estil dancistic i que la dramatúrgia brilli per la seva absència.

Si bé els rols principals són, en
general,  ben defensats pels ballarins
que els executen, cal remarcar que Miho Okamura està molt bé en el rol de
Cupido i que Dmitry Zagrebin, en el paper de Basili, exhibeix el millor de la
seva tècnica com són els girs i els salts. Però per damunt de tot d’estaca la
ballarina italiana Rebecca Storani per l’excel·lent interpretació que fa de
Kitri i per tenir un nivell artístic que ha de ser referència del que haurien d’assolir
tots els membres d’aquest tan reivindicat Ballet de Catalunya.