El Ballet Catalunya es vol donar a conèixer a Barcelona amb una coreografia de Petipa. Se n’ha fet una adaptació i han procurat salvar el màxim de lluentor dels quadres, amb un vestuari llampant i uns solistes (finíssima Rebecca Storani, explossiu Dmitry Zagrebin) que ensenyen com és la verticalitat de la clàssica i la potència en el salt. S’ha optat per un un quadre que el públic, més o menys neòfit, pogués reconèixer sense atrevir-se a una peça com El Trencanous (estrenat fa pocs dies a Terrassa) o El Llac dels Cignes potser perquè els referents de companyies internacionals que, visiten periòdicament la ciutat podria ser una perillosa comparació. Del Ballet Catalunya cal celebrar la il·lusió i l’esforç a creure en un projecte molt ambiciós. Per ara, cal prendre’s temps per a madurar el cos de ball i per anar ampliant el seu repertori. En aquest sentit, el Triple Bill, que van presentar l’abril passat és un camí que també han d’anar engrandint. En la mesura de les seves possibilitats.

Tot i això, aquest Don Quixot, fet amb molta voluntat i entusiasme, pot millorar amb, aparentment, alguns exercicis dramatúrgics. Possiblement, no hi ajuda que bona part dels passatges de la novel·la de cavalleria de Cervantes no coincideixin amb el que es balla posteriorment. De fet, tant s’allunya la coreografia que, finalment, ni tant sols es remata amb l’epíleg de Quixot vençut a les platges de Barcelona (ben a prop de l’aliança del Poblenou,per cert) morint al llit, en pau, com el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. De fet, a Petipa, li deuria atrapar més els quadres folklòrics espanyols (toreros, cavalls, ball espanyol. flamenc…) ue no pas la patètica història del primer antiheroi literari. 

Sense Quixot ni Sancho Panza però sí centrant-ho en el casament audaç de Basili amb la seva estimada Quitèria creix aquetsa proposta en la que destil·la un gran nombre de ballarins, de molt diversa edat i composició. Efectivament, de tot aquest cos de ball, brilla la joveníssima Cupido (Miho Okamura). El quadre que millor respira el classicisme, amb una estètica molt afinada és la de la reina Driades (Yukai Mizu) amb el seu cor. Veritables postals. Lamentablement, la il·luminació, sovint només generosa a les accions del prosceni (amb perilloses penombres a fons d’escena) tapa la lluentor que podria haver amb un cos de ball tant nombrós. Cal vigilar, per una altra banda, l’excés de gesticulació en les escenes narratives (sobta que uns cossos tant entrenats en la contenció corporal puguin excedir-se amb uns gestos desproporcionats, com per fer evident al pùblic que toca riure). El temps farà que els moviments corporals sincronitzin millor, que els gestos de les mans, les capes, les navalles clavin el mateix gest.