A Amor ³ (Shakespeare al cap), la companyia Fac-Of ja construïen un espai complex a partir de Sonets de Shakespeare i els desigs de com seria la seva experiència en aquest camp amatori, o no. Ara,s’han refugiat a la viscosa superficialitat de l’estètica, en un cabaret que té aire del Berlín d’entreguerres (tipus Karl Valentín, que prendria forma de musical a Cabaret) barrejat amb els stories de l’Instagram més ridícul. Riure’s de les vergonyes dels altres és impúdic. Riure’s de les vergonyes pròpies, des del patetisme, fins ara, era un símbol d’intel·ligència. Ara, després d’aquest vendaval (que inclou fins i tot actuacions convidades com els grups punkies a The Young ones), ja no se sap on agafar-se. El públic queda trasbalsat entre la farsa, la comèdia estúpida i la denúncia, com una nou enmig del mar en una tempesta.

El quadre busca incòmodes contrastos i, només al final, reconcilia amb un quadre per desmaquillar-se, treure’s els prejudicis de sobre. Però no està clar que les diferents escenes hagin pertorbat en la direcció que esperaven. El ritme gag/esquetx, sovint per donar temps a un vestuari i una perruqueria tant barata com sorprenent (un cum laude per a la desfilada trash de moda inicial) acaba sent previsible i seria bo afegir-hi més recomanacions estètiques per trencar una forma que acaba sent repetitiva.La frivolitat domina sobre el drama, un gènere que acostuma a dominar cada cop que es parla de la perversitat de l’estètica (Pots ser tu, puc ser jo) i d’una sexualitat que sembla que predomini sobre les relacions entre dues persones (en totes les seves múltiples varietats). Segurament, el muntatge que més referents comuns és l’Akelarre, de The Feliuettes. Fac-Òf és una companyia en construcció (ara fins a cinc membres al repartiment) que necessita controlar millor els codis per presentar-se a escena sense necessitat demenystenir-se ni de voler semblar sobradament preparades. La seva contradició (que és la de la societat) és fèrtil. Ara falta que llaurin l’hort amb rengleres mínimament rectes.