En aquest cabaret sobre les pressions estètiques, la companyia Facòf juga amb la idea de la falsedat en el contingut i en la forma. L’obra parla sobre cossos “perfectes”, trucs miraculosos que circulen per les xarxes i la hipocresia i les contradiccions internes que portem a dins (“Intento no ser superficial, però no puc estar amb una fea“). I ho fa amb una estètica cabaretera, descarada i estrident, que juga amb la caricatura i el brilli-brilli. La proposta és ambiciosa i el repte difícil. El resulta acaba sent desigual, simpàtic i amb bones idees estètiques però a vegades redundant i amb problemes de ritme.

La idea pren tot el seu sentit al principi i al final, en dues escenes clau. La primera, on el cos d’una dona plenament normativa queda emmarcat per una sèrie de comentaris aliens que tots hem sentit (i a vegades fet) en cadascuna de les etapes de la vida. I l’última, treure’s la màscara després d’un desplegament delirant de caos, maquillatge i perreo. Enmig, escenes breus i estripades, amb personatges potents (la influencer de bellesa i la seva divertida aparició final, les pijes hipòcrites que malparlen mentre surten a córrer) però amb alguns moments on els discursos impactants queden soterrats sota crits i histrionisme.

Com ja passava a l’anterior proposta de la companyia, Amor ³ Shakespeare al cap, l’espai escènic és oníric i suggeridor. Darrere d’un teló de vellut que quasi es menja la primera fila del públic, un espai indefinit i una porta emmarcada per mans, cames i altres parts soltes de maniquins. El problema és que el petit escenari del Maldà no és prou ample per a coreografies grupals de cinc persones. Els continus canvis de vestuari, un desplegament excepcional de perruques i vestits, fa que les transicions s’allarguin i trenquin el ritme, per més que els enèrgics intèrprets es moguin a tota velocitat.

La música i la cançó, parts intrínseques de tot cabaret, apareixen aquí en poques ocasions i deslluïdes pel playback de la falsedat (el ‘Ken desconstruït’ seria un bon hit si el cantessin en directe). Potser no ajuda que en aquest mateix escenari del Maldà hàgim vist obres com la potent Akelarre de The Feliuettes, que ens ensenyaven una magnífica combinació d’ironia i virtuosisme vocal. Segurament l’actuació musical més destacada de la meva funció va ser la de l’artista convidada, Cinta Moreno Carranza, actriu i cantant a qui hauríem de veure més sovint en els nostres escenaris. És bonic el detall de cedir un petit temps de l’espectacle a una artista nova cada dia, convertint cada funció en una experiència encara més única i irrepetible.

Malgrat els problemes del muntatge, Divina de la mort és una proposta divertida, que connecta bé amb el públic jove i no tan jove. La companyia Facòf demostra ganes de parlar de temes actuals amb una mirada fresca i entretinguda i es mereixen l’oportunitat de continuar creant, creixent i desenvolupant les bones idees. Veure’n l’evolució segur que val la pena.