Aquest Diumenge que ens serveix Hermann Bonnin amb
safata de plata, és un espectacle per a esperits gormands: una llaminadura
brossiana que reflecteix alhora com podien ser d’anodins i grisos els dies a la
Barcelona dels anys 60 -sota l’encara terrible bota de la dictadura-, i els
esclats de color, de llum i de poesia que sorgeixen en el sí d’una llar
benestant enmig de tanta grisor. Tres personatges, el Marit/Alex Casanoves, la
muller/Àngels Bassas i l’Amic/Abel Folk teixeixen una densa xarxa de complicitats
i estranyes dependències establint unes relacions agredolces que evidencien com
d’irònica i lliure era la mirada del polifacètic artista. Bonnin vesteix
l’espectacle amb tot de referents de l’època: els cinemes de sessió doble, la
televisió, els “reportatges” del NO-DO, la ràdio i la música. Apel·la a la
memòria sentimental amb una banda sonora que serva tot el seu poder evocador. Ens
acosta aquest microunivers i ens el deixa tan a prop que podem observar-lo fins
el més petit detall. Compta també amb la interacció del públic, a qui demana
subtilment petites col·laboracions, com si es tractés d’un elegant i sobri
espectacle de varietés. Però sobretot compta amb un trio d’actors excel·lent.
Àlex Casanoves, Àngels Bassas i Abel Folk converteixen aquesta joguina poètica
en un espectacle que commou profundament: un espectacle que et torna com una
antiga però fresca i agradable aroma.