Us ha passat mai que sou a un
lloc i penseu en com seria estar a l’altre? A ‘Dioptries’ us ho preguntareu i,
afinant la vista, provareu de tafanejar què passa a l’altra banda de l’escenari,
d’on també sortiran els aplaudiments del públic, però en altres moments i fruit
d’accions que intuireu diferents. De fet, en algun instant, en l’obertura del
cortinatge aconseguireu veure alguna cosa, però us deixarà més descol·locats
encara. Què coi estan fent? S’han canviat de roba? Ho veurem on som “nosaltres”
després? La resposta només es pot esbrinar d’una manera: repetint. Però amb una
sola representació ja us deixaran satisfets, és completa per funcionar per si sola.

La idea de base recorda el ‘Despistats’
que van protagonitzar fa uns anys el mateix Toti Toronell –creador i director
de l’espectacle– amb Pepa Plana, però evoluciona cap a altres senders. Si allà
cadascú explicava “la seva història”, ‘Dioptries’ és un constant anar i venir
de personatges a l’estil del vodevil, un joc al que s’hi afegeix l’exhibició
circense. D’aquí la innovació de la proposta: la comunió de dos llenguatges que
es retroalimenten.

Jessica Arpin damunt la
bicicleta i Mon Mató i Maria Palma amb exercicis de mans-mans i bàscula
mostraran la seva destresa, unes habilitats que està clar que, encara que ho
intenten –bé s’ha de reconèixer!–, no tenen els pallassos Pere Hosta i Toti
Toronell. En tenen d’altres, com fer-nos riure amb els seus intents i
absurditats. Diuen que parlen de broma perquè el món els prengui seriosament.

Hi ha escenes surrealistes a
l’estil d’’Escargots’ d’aquest tàndem Hosta-Toronell (Slow Olou), números de
clown clàssics que mai caducaran i que s’encavalquen amb enginyoses troballes
per a l’ocasió (no farem spoilers) i un
admirable control del ritme que equilibra el moviment trepidant amb l’estampa
més poètica. Hi contribueix la música, bonica i diferent per a cada entrada,
encara que al final del número pot acabar esgotant amb la seva idiosincràtica
repetició. I hi ha també, molt, molt humor. Els acròbates participen del
treball d’actor amb una vis còmica que
podria explotar-se més, però que no deixa de fer girar l’engranatge, un motor
que troba punts comuns per adreçar-se alhora als dos segments de públic: de
cara, d’esquena, de perfil… i cap per avall.

A la vida, tot depèn de com t’ho
miris. I a vegades la decisió ni tan sols depèn de tu. És l’atzar. Com en
aquest espectacle. Quin costat veuràs?