Dies blancs

Sembla com si fos ahir…però han passat ja cent anys de res. Recordeu, allò que va tenir lloc a Gènova l’any 2001? Recordeu aquell cim del G8 que va acabar amb la sang d’un jove cadàver rebel tacant els carrers de la ciutat? Recordeu ja de pas els molts ulls borni que ha anat deixant al seu pas la violenta repressió exercida contra totes aquelles persones que feien us del seu dret a manifestar-se contra aquest o aquell altre aspecte repressor del sistema? Les pilotes de goma en totes les seves variants, van coronar molts “reis borni” com aquell al qual Marc Crehuet va dedicar-li una tan divertida com dolorosa comèdia. En aquest sentit, és una bona idea que tot el repartiment d’aquest espectacle vagi assumint per torns el paper borni d’Andrea: el recurs serveix per oferir-li al conjunt d’intèrprets idèntiques ocasions de protagonisme… i per recordar-nos que aquest ull perdut , està massa generalitzat com per a tenir una ùnica cara concreta.Però ara, les coses han canviant molt. O potser, no tant? Doncs no, no tant. Això és el que ens ve a dir el prestigiós creador belga Fabrice Murgia , que amb obres com ara l’estupenda “Le chegrin des ogres” s’ha erigit en un dels més rellevants altaveus d’una adolescència i una joventut que no sempre es veu prou ben representada als escenaris. I no em costa gaire donar-li la raó i creure en els seus pronòstics. D’aquí vuit dècades, és ben possible (fins i tot, és més que probable) que les noves generacions que llavors aspirin a assolir espais de llibertat i poder democràtic similars a aquells que aspiraven a assolir els antisistema d’aquella Gènova, s’enfrontin a frustracions també ben similars. I perdoneu que us hagi fet un espòiler, però és que en aquest cas, en el cas de l’espectacle que Murgia ha dirigit al Lliure dins del Projecte IT Teatre, comptant amb els joves intèrprets en alguns casos com qui diu recent sortits de l’Institut del Teatre, resulta inevitable parlar de les perspectives de futur cap a les quals s’encamina , si es vol valorar el camí progressivament erràtic que va prenent la proposta.El cert és que Murgia ha fet amb aquesta nova fornada d’intèrprets un bon treball, que en alguns casos es pot qualificar fins i tot com a un excel·lent treball : gràcies a això i a la bona factura que presenta inicialment la seva dramatúrgia , la proposta s’inicia amb un molt prometedor monòleg que t’obra suggeridores expectatives. I aquestes expectatives semblen confirmar-se quan comproves l’habilitat amb la qual els recursos videogràfics del creador es mouen per un espai escènic també farcit de possibilitats. Però llavors, vas veient com els anys cauen com si res a l’escenari amb resultats tan ambiciosos, com cada cop més discutibles , i cada com més mancats de veritable força escènica. I llavors, vas comprovant com el prometedor punt de partida, s’endinsa per territoris pels quals les promeses es van frustrant.Murgia busca una connexió entre aquella Gènova a aquestes xarxes socials omnipresents de l’ara mateix no exempta del seu punt d’agosarada lucidesa: si més no, aquí hi ha un element que convida a la reflexió. Però a mesura que el calendari avança sense deixar per això de fer-li picades d’ullet al passat ( Anonymus inclòs), les ambicions esdevenen reiteracions cada cop més feixugues, més sobrades de pretensions, més necessitades de ser editades, per tal de no perllongar fins a unes èpiques dues hores allò que hagués potser pogut resultar contundent en seixanta minuts ben aprofitats. I el problema no rau tant en el metratge, sinó en la comprovació que a mesura que aquest avança, la proposta va perdent contundència, es perd alhora per ramals superflus , i malbarata aquelles possibilitats cap a les quals apuntava al llarg del tram inicial. Llavors, fins i tot el vídeo que capta la imatge en directe esdevé un recurs esgotat , del qual s’intenta extreure allò que ja ha donat . Llàstima: aquí hi havia matèria suficient com per a construir una sòlida proposta , si s’hagués evitat la temptació de construir una proposta desmesurada.

La ficció sempre ha tractat el tema de la identitat des de moltes òptiques. Com som, qui som, quin paper tenim en el nostre entorn, quin pes deixem al nostre món… La filosofia hi ha tret molta punta i hi ha grans obres de la literatura que reflexionen sobre la identitat de cadascú. Dintre d’aquest calaix de sastre, hi ha una via que s’ha explotat moltes vegades i que és en si mateix com un subgènere: el tema dels dobles. A Alemanya en diuen els doppelgänger, els dobles fantasmagòrics d’un mateix. El doble malèfic d’un mateix, el bessó dolent. Dr. Jekyll i Mr. Hyde, Rayuela, El doble de Dostoievski. I moltes altres creacions que han aprofundit en el mite del doble pervers. Al cinema és un concepte recurrent també. Un dels últims exemples més notables és Nosotros (2019, Jordan Peele). La idea del doble malèfic que vol acabar ocupant la vida d’un mateix és la premissa sobre la qual ha treballat Fabrice Murgia, un dels creadors teatrals europeus més reputats. Junt amb un grup d’intèrprets acabats de graduar a l’Institut del Teatre, en el projecte IT Teatre impulsat pel Teatre Lliure, han creat Dies blancs, un thriller que va de més a menys, creat a partir de la novel·la gràfica Ces jours qui disparaissent de Timothé Le Boucher. Un bon exemple també d’hibridació entre el llenguatge escènic i l’audiovisual. La(es) vida(es) gravada(es).A l’Andrea li han buidat l’ull durant una de les manifestacions a Gènova en el ja llunyà 2001 (activistes contra la globalització) i va amb un pegat. Junt amb els seus companys de batalla tenen una petita productora audiovisual, on volen fer un periodisme combatiu. Idealistes que volen canviar el món fotograma a fotograma. Però la pèrdua de l’ull ha deixat al pobre Andrea amb un altre problema: sent que hi ha part del temps que se li escapa, com si hi hagués dies que no viu. Al seu entorn també ho veuen això. Hi ha dies que desapareix. La seva xicota el deixa, el fan fora de la feina i cada cop està més perdut. Finalment, mitjançant una càmera de vídeo, descobreix que els dies alterns els viu el seu doble. És ella mateixa, és el seu cos, però és una altra persona, amb una altra vida, no és amiga dels seus amics ni és filla del seu pare. I a poc a poc comença a viure una vida paral·lela, convivint amb l’Andrea original. Les dues Andrees visitaran cadascú per la seva banda un psicòleg, a qui l’interessarà més el cas en si i la popularitat que en pugui treure que no trobar una solució. Però Dies Blancs no sols parla de qui som, què fem i com ho fem. No sols parla de com aprofitem el temps en un món tan accelerat que molts cops ens dona la sensació que ens faltin dies. No és gratuït que el personatge sigui un activista antiglobalització, que sigui una reportera, que vulgui canviar el món. El seu doppelgänger beu de la seva mateixa essència per portar-la al servei d’una idea molt més perversa. La malèfica Andrea és Mark Zuckerberg. És a dir, juga a ser el creador de Facebook, la mateixa idea, la mateixa història, la mateixa obra. I tot parteix d’una idea de l’Andrea original, el qual havia fantasiejat amb la creació d’una plataforma que ens ajudés a estar tots més connectats i organitzats. Una xarxa però que fomentés l’activisme i la lluita anticapitalista. Ja sabem com va Facebook. Perdó, Meta.Així doncs, la reflexió agafa un caire nou, sobre la transformació de la globalització a través d’una eina tecnològica que per uns trenca fronteres i per altres empresona. Murgia i la companyia de l’IT Teatre s’atreveixen a plantejar un futur on cada cop més, la xarxa creada (Bookit, o un nom similar, en comptes de Facebook) és més gran i omnipresent en totes les facetes de la nostra vida. Fins al punt en què l’activisme, en l’encara llunyà 2072, ja no batalla contra la globalització, ni contra el canvi climàtic, sinó contra aquesta plataforma.La dramatúrgia de Murgia té dues parts diferenciades: la veu reflexiva i l’acció. La veu reflexiva és la del narrador, la veu del propi Andrea que des d’un bon principi, de manera omniscient, ens va introduint elements de reflexió sobre l’acció que s’anirà mostrant. Aquesta veu és la veu de les preocupacions del dramaturg i probablement dels mateixos intèrprets sobre qüestions tan vitals com el temps, l’ús de la tecnologia, el capitalisme, etc. Però moltes vegades no cal que siguin tan reflexius. El públic pot formar-se el seu propi pensament i arribar a les mateixes conclusions. O a unes altres.Per altra banda, Dies blancs és una proposta molt atractiva pel seu dinamisme. A l’escenari veiem diversos espais: al fons, seria la productora AlterMedia, molt estil anys noranta, com un garatge, amb tot d’adhesius i grafits a la paret; al centre una taula de menjador; al costat esquerre l’habitació i el llit de l’Andrea; al fons esquerra, la cuina; a la dreta, un altre llit; al fons a la dreta, una taula i un Mac, que simbolitza l’espai del Mediamarkt on treballa l’Andrea. I entremig d’aquests espais hi ha una bateria, un piano, un fagot, guitarres elèctriques. Perquè els intèrprets també toquen i canten en directe peces composades per l’ocasió. No sempre funcionen, de vegades les cançons serveixen per acompanyar accions de transició, però altres intercedeixen en alguna acció o fins i tot monòleg i acaben fent més nosa que servei.Un dels senyals identitaris de Murgia és l’ús de les càmeres a l’hora de crear les seves pròpies narratives. Es tracta de multiplicar els punts de vista. I en aquest cas, el belga crea directament un escenari/ plató amb vàries càmeres que els actors faran anar, des del trípode o polze. L’espectador anirà desviant la mirada de la pantalla a l’escenari, sense perdre el fil i veient altres punts d’interès, altres angles que ajuden a mostrar més matisos dels actors. Cal destacar a més a més, diversos efectes visuals que ajuden a envellir els actors en pantalla, o fins i tot en “emojitzar” les cares. Les màscares dels nostres dies.La gran virtut de l’obra, per tant, radica en aquest dinamisme, en aquest moviment perpetu. I de fet, aquí rau també un dels elements claus de la posada en escena. Com bé ja haureu notat, he anat canviant el gènere de l’Andrea constantment. L’Andrea és la Sara Adan, l’Aida Llop, la Miriam Moukhles i la Caterina Tugores. L’Andrea és el Ricard Boyle, el Guillem Font, el Lluis Oliver i l’Adam Purtí. Andrea són tots els actors i actrius. Tots, repetidament, es posen el pegat a l’ull i interpreten el/la protagonista. Al mateix temps, fan altres papers rellevants. Tots s’emmotllen als personatges i tenen moments per lluir-se: el monòleg de la Sara al final (Sara Adan); la presentació del Lluís, el nou reporter (Lluís Oliver); les teràpies del psicòleg (Ricard Boyle); o les converses de l’Andrea amb el pare (Adam Purtí), entre altres.El projecte IT Teatre creix. Des del 2017 que està en marxa i aquest any compta amb Fabrice Murgia com a director i creador. Sens dubte és una iniciativa que ha de perdurar per donar sortida a nous projectes per donar cabuda a joves intèrprets, amb energies renovades i nous llenguatges a explotar. I donar la batuta a creadors de la talla de Murgia és un encert. A Dies blancs, amb alts i baixos, ens ha traslladat a un món distòpic, que no deixa de ser el doppelgänger d’allò que estem vivint ara. O potser és la mateixa cara de la moneda?

IT Teatre torna a una mena de distopia fatalista, com ja va plantejar en aquella mena de programa de televisió per Internet d'Amn(i)es(t)ia el 2018. Ara, els protagonistes són uns periodistes d'una ràdio lliure que van anar a Gènova el 2001 en la fatídica trobada del G8, que va acabar amb la mort de Carlo Giuliani (i que se'n van fer ressò a l'escena obres com Gènova'01 i, uns anys més tard, el Ragazzo de Lali Álvarez amb Oriol Pla d'actor). El director Fabrice Murgia (La tristeza de los ogros) juga conscientment amb dues trames que s'entrecreuen i que generen una visió distorsionada de la realitat que planteja. I ho fa a través d'un joc de miralls de pantalles que reprodueixen des dels plans més insòlits i amb els filtres menys previsibles en què tot és veritat i tot és una ficció alhora. Es retransmet una història a la vista del públic, en clau el cinemalive de l'Agrupación Sr Serrano (The mountain, Birdie...)Dies blancs batega amb dos cors. Per una banda, hi ha línia el que convida a pensar quants pocs records ens queden dels milers de dies viscuts personals. I això fa veure que, en realitat, la major part del temps només sobrevivim passivament, sense la passió de la joventut, la voluntat de canviar el món. Per una altra banda, hi ha els fets viscuts que recorda la Història de la societat, però triats subjectivament. Per exemple, la Història limita a uns breus frames d'imatges l'atemptat de l'11-S i la venjança occidental a l'Iraq, o les bombes gihadistes de l'11-M a Atocha. Però es passa per alt, obviant-los absolutament, els atemptats del 17A de les Rambles i el referèndum de l'1-O a Catalunya, per acabar viatjant fins al 2072. En aquesta doble línia (la personal i la de la societat) transita, certament, la veritat. El joc de càmeres genera unes escenes trepidants que contrasten amb una música, sovint calmosa (un contrapunt que apunta l'excel·lència), i l'estranyesa d'una persona que té uns sons profunds misteriosos. Es estranya la interpretació microfonada durant tota la peça. Tindria sentit, en les parts musicals (per superar el so de guitarra i bateria) o quan parlen des de la foscor en la consulta del psicòleg. de fet, el més normal seria entrar-lo dins del set però segurament aquesta veu amagada reflecteix una buscada ambigüitat i incertesa.El treball dels actors és remarcable. Perquè alhora que interpreten els papers de l'auca (sovint s'intercanvien el paper de la protagonista, l'Andrea) també despleguen tot el dispositiu d'utilleria de l'escena i els plànols de camera. És trepidant i no per això se'ls hi contagia en el moment de representar les escenes com a personatges. S'intercal·len records com un trencaclosques, com una fragmentació capriciosa de la memòria, amb un pare vidu massa jove que es perd en l'alcohol, en una germana que ofega l'orfandat fent de cooperant al Tercer Món i amb la protagonista fent d'activista revolucionària que crearà un sistema de comunicació transversal (diga-li Facebook, diga-li Telegram) que permet difondre informació sense la jerarquia i els interessos de les grans cadenes. La paradoxa és que aquest nou canal, fet per a la gent, acaba sent una eina més de control del Poder.L'estudi té peces d'hemeroteca com el cartell d¡aquell Arbusht que protagonitzava Julio Manrique a l'Espai Lliure o en pantalla de Windows 2000, que projectava cucs per consumir menys energia, si no es feia servir. Andrea, de fet, sobreviu recollint reclamacions en una gran cadena d'electrodomèstics i li agradava gravar amb la seva càmera amb cinta. Miments vintage, com el del Nokia amb el que es comunica...En aquest viatge al futur hi ha la imatge i la subtrama de la pel·lícula La màquina del temps. Algun company del passat (del 2001) s'adona del que ha creat l'Andrea i pensa que tindrà la capacitat de viatjar en el temps i de modificar el destí. I per això, l'espera, sempre. És una pedra angular que, sense ser gaire perceptible, pivota tota la trama principal, en aquell estudi carregat de grafittis, llaunes amb la cervesa esbravant-se de fa anys. És el racó de la joventut de la societat (com aquell descampat de Qui estigui lliure) i alhora de la consciència de cada individu que hi va participar: A principis de mil·leni la proclama era "Un altre món és possible". Els lemes canvien agònicament. Ara ja es parla de "No hi ha un Planeta B". Per sort, la poesia permet celebrar un Nadal un mes d'abril i repetir el ritual de regalar-se coses i instants. El teatre és metàfora i catarsi.