IT Teatre torna a una mena de distopia fatalista, com ja va plantejar en aquella mena de programa de televisió per Internet d’Amn(i)es(t)ia el 2018. Ara, els protagonistes són uns periodistes d’una ràdio lliure que van anar a Gènova el 2001 en la fatídica trobada del G8, que va acabar amb la mort de Carlo Giuliani (i que se’n van fer ressò a l’escena obres com Gènova’01 i, uns anys més tard, el Ragazzo de Lali Álvarez amb Oriol Pla d’actor). El director Fabrice Murgia (La tristeza de los ogros) juga conscientment amb dues trames que s’entrecreuen i que generen una visió distorsionada de la realitat que planteja. I ho fa a través d’un joc de miralls de pantalles que reprodueixen des dels plans més insòlits i amb els filtres menys previsibles en què tot és veritat i tot és una ficció alhora. Es retransmet una història a la vista del públic, en clau el cinemalive de l’Agrupación Sr Serrano (The mountain, Birdie…)

Dies blancs batega amb dos cors. Per una banda, hi ha línia el que convida a pensar quants pocs records ens queden dels milers de dies viscuts personals. I això fa veure que, en realitat, la major part del temps només sobrevivim passivament, sense la passió de la joventut, la voluntat de canviar el món. Per una altra banda, hi ha els fets viscuts que recorda la Història de la societat, però triats subjectivament. Per exemple, la Història limita a uns breus frames d’imatges l’atemptat de l’11-S i la venjança occidental a l’Iraq, o les bombes gihadistes de l’11-M a Atocha. Però es passa per alt, obviant-los absolutament, els atemptats del 17A de les Rambles i el referèndum de l’1-O a Catalunya, per acabar viatjant fins al 2072. En aquesta doble línia (la personal i la de la societat) transita, certament, la veritat. El joc de càmeres genera unes escenes trepidants que contrasten amb una música, sovint calmosa (un contrapunt que apunta l’excel·lència), i l’estranyesa d’una persona que té uns sons profunds misteriosos. Es estranya la interpretació microfonada durant tota la peça. Tindria sentit, en les parts musicals (per superar el so de guitarra i bateria) o quan parlen des de la foscor en la consulta del psicòleg. de fet, el més normal seria entrar-lo dins del set però segurament aquesta veu amagada reflecteix una buscada ambigüitat i incertesa.

El treball dels actors és remarcable. Perquè alhora que interpreten els papers de l’auca (sovint s’intercanvien el paper de la protagonista, l’Andrea) també despleguen tot el dispositiu d’utilleria de l’escena i els plànols de camera. És trepidant i no per això se’ls hi contagia en el moment de representar les escenes com a personatges. S’intercal·len records com un trencaclosques, com una fragmentació capriciosa de la memòria, amb un pare vidu massa jove que es perd en l’alcohol, en una germana que ofega l’orfandat fent de cooperant al Tercer Món i amb la protagonista fent d’activista revolucionària que crearà un sistema de comunicació transversal (diga-li Facebook, diga-li Telegram) que permet difondre informació sense la jerarquia i els interessos de les grans cadenes. La paradoxa és que aquest nou canal, fet per a la gent, acaba sent una eina més de control del Poder.

L’estudi té peces d’hemeroteca com el cartell d¡aquell Arbusht que protagonitzava Julio Manrique a l’Espai Lliure o en pantalla de Windows 2000, que projectava cucs per consumir menys energia, si no es feia servir. Andrea, de fet, sobreviu recollint reclamacions en una gran cadena d’electrodomèstics i li agradava gravar amb la seva càmera amb cinta. Miments vintage, com el del Nokia amb el que es comunica…

En aquest viatge al futur hi ha la imatge i la subtrama de la pel·lícula La màquina del temps. Algun company del passat (del 2001) s’adona del que ha creat l’Andrea i pensa que tindrà la capacitat de viatjar en el temps i de modificar el destí. I per això, l’espera, sempre. És una pedra angular que, sense ser gaire perceptible, pivota tota la trama principal, en aquell estudi carregat de grafittis, llaunes amb la cervesa esbravant-se de fa anys. És el racó de la joventut de la societat (com aquell descampat de Qui estigui lliure) i alhora de la consciència de cada individu que hi va participar: A principis de mil·leni la proclama era “Un altre món és possible”. Els lemes canvien agònicament. Ara ja es parla de “No hi ha un Planeta B”. Per sort, la poesia permet celebrar un Nadal un mes d’abril i repetir el ritual de regalar-se coses i instants. El teatre és metàfora i catarsi.