Sant Pau va caure del cavall i va convertir-se al cristianisme, que havia perseguit fins llavors. La companyia Psirc s’ha fotut de morros amb la seva darrera aventura. Hi havia una bona idea, un plantejament prometedor però no s’ha plasmat en una peça que certifiqui aquella intuïció. Sap greu, però la peça no roda per quasi enlloc. No té quasi circ (comptadíssims exercicis i entaforats sense una motivació dramatúrgica), la trama és incomprensible i (aparentment pretenciosa i superficial alhora). Els personatges protagonistes es desfan, l’espai bruteja sense generar la complicitat al públic que deuria pretendre.

Després de tt ve a ser com el capítol final d’un viatge. Psirc va pensar en fer una sèrie de circ. Com ja es va aconseguir amb molta més ironia i deliri surrealista teatral a Dolors. La proposta circense, ara, volia ensenyar quatre capítols per definir els personatges (amb uns títols exageradament artificiosos, per exemple De quan Zeus es va fer vegà) i per rematar-ho amb la peça final, que és la que s’ha acabat esntrenant al Grec. El projecte va entusiasmar al TNC (Festival ZIP) i al Mercat de les flors (Circ d’ara mateix) a més de la Fira Trapezi (2021 i 2022). El que aguanyava bé sobre el paper es desfà a l’escena.

Hi ha força, equilibri i una voluntat de ferro d’empenyer una trama pobra amb una evolució dels personatges el·líptica (amb unes llacunes que fan difícil entendre’ls i menys identificar-s’hi o estimar-los). Una família decideix construir una nova comunitat en un paratge erm, abandonat. La seguretat en forjar un món nou captiva altres veïns que van sumant-se a un univers en què, en realitat, se substitueix un Poder jeràrquic per un altre. En què s’exigeix una fe cega i en que hi ha ben poques recompenses. La tecnologia, com l’Alexa, que el Poder ha instal·lat a la porta de la tribu, és una amenaça tant perillosa com els helicòpters que sobrevolen amb franctiradors a sobre o com el monstre que volta pel pantà.

Psirc té, ara, mala pe+ça a teler. Lamentablement. Quan un es cau del cavall són notables les esgarinxades i les luxacions. Però haver-hi pujat i haver-se mantingt durant un temps dota d’un aprenentatge que servirà per a nous projectes. Possiblement, la patacada s’hagu´rs pogut estovar si s’hagués anat escoltant els avisos. És bo i honest seguir el que et dicta la intuïció però poc intel·ligent tancar-se a completar el viatge encara que no hi hagi pont entre els dos abismes. Com a El meu nom és Hor se’ls ha escapat la força torrentera de les imatges i les acrobàcies i han deixat curta de cintura la dramatúrgia. Potser, com a Boira dels Vöel, o Maña de Manolo Alcántara, no en cal. A Acrometria en tenien prou amb meravellar amb un joc d’equilibris. Si volen generar una narració, que s’involucrin amb un dramaturg i amb una mirada externa que senti bases prou sòlides. Si no, es tornaran a topar com La vaca cega de Joan Maragall.