La companyia Psirc va atrevir-se a plantejar una trilogia d’espectacles, com qui idea el guió d’una sèrie de televisió. Eren tres peces que narraven el trasllat d’una família circense en una mena de pantà, lluny de la civilització, en un futur distòpic: De quan Zeus es va fer vegà; De quan Alexa va comprar la seva roba a Humana; i, finalment, el capítol final a Després de tot. El resultat, tot i l’entusiasme de la companyia per l’estètica i la posada en escena que responia molt bé al moment postconfinament de la Covid va tenir un resultat molt desigual.

Ara, han provat de reciclar bona part del material i els elements escenogràfics (és més una rave com la de Crowd que una festa poligonera del Nest, certament). En un capítol molt més breu (de les més de dues hores per episodi de sala, s’ha passat a uns 40 minuts i pensats pel carrer) manté la disbauxa i el deliri barrejant personatges mitològics amb flipades futuristes. Ara, sí, s’enfoquen molt més les acrobàcies (equilibri amb bicicleta, mà a mà i equilibri de força a gran alçada amb el temut martell de la mort). La idea de tragicomèdia continua latent (com la d’El gran despropòsit) per exemple. De fet, mantenen el seu descontrol que ja es podia veure a El meu nom és Hor. En el seu batatge, Acrometria que investigava més per la forma que pel contingut és, segurament, el treball més vistós i revisable.

L’obra continua amb el seu aiguabarreig (més encara si no es coneixen els referents dels episodis anteriors) però, com a mínim, evita estendre innecessàriament els capítols. Enmig del desori hi ha idees gracioses com el personatge d’Alexa convertit en un titella amb cap d’altaveu. La companyia no ha volgut renunciar al seu imaginari, encara que, de totes totes, ni públic ni crítica acabin d’entendre. Però, al carrer, generarien un salt de raccord que pot acabar funcionant.