Que una clown s’atreveixi a atacar Othello (amb la mirada de la víctima) és un exercici de risc. Però no ens estranya si pensem en la peça d’humor gestual que es va veure a La Villarroel el 2015. Però que, més enllà de les eines de la comicitat (ben negra), que hi introdueixi els acrobates amb el mà a mà, el pal xinès, les verticals, l’acrobàcia d’escala i la música en directe és de copa i havà. La peça roda amb un joc de narradores que es desdobla (per cert, que la substitució per baixa de Sarraute per Laia Sanmartín a Fira Tàrrega se salva amb nota), de Desdòmenes que són bessones (ho són realment. oi?), amb un excels Tomeu Amer en el paper de Iago (en realitat, el desencadenant de tota la tragèdia) deixa apalancat el públic. que no sap reaccionar. Però és quan les germanes Pascual arrenquen l’epíleg que peta el cap (metafòricament parlant). Perquè Othelo es veu com elmuntatge en què la gelosia dur a terme un feminicidi. I, conscients que és el text de Shakespeare, ningú s’hi immuta. Sarraute, que ja havia fet una curiosa peça per indagar les possibilitats d’aquesta posada en escena en unes poques sessions al Maldà (Desvariacions d’Otel·lo) respecta la trama del dramaturg però increpa (com sense voler) al públic amb aquest gir final.

Sarraute és una artista d’una radicalitat estranya, ben pesonal. El seu Mirando a Yukali i, posteriorment, La diva demostraven una clown sense complexes, ben pròxima a Jango Edwards. D’una fisicalitat sorollosa i un punt imprevisible, en part, com el treball d’Animal Religion (Indomador, Fenomen) amb qui ja van col·laborar en un altre imprescindible de la història de Fira Tàrrega 2014 (Chicken legz).

Sovint ens lamentem perquè els artistes de circ tenen una interpretació exagerada, gens creïble, d’esxcessiva gesticulació. no és gens aquest cas. S’ha sabut extreure el personatge de cada individu i no haver de jugar a fer veure que. En tot cas, la paratatralitat se la reserva aquest ésser carregat de plomes, com un gall dindi ufanós, que obra la peça. Un molt bon treball de circ i que congenia perfectament amb el teatre. Sarraute ha fet mai una direcció al Circ d’hivern de Nou Barris ? Si és que no, ja triga…