El circ és la disciplina artística més punk i lliure que existeix. Als seus orígens, la gent del circ eren personatges amb una sèrie de dots o característiques especials que a ulls de la resta de la societat resultaven ser repulsius. O Freaks segons Tod Browning. El punk com a expressió artística és contestació i inadaptació. I llibertat. I trencar normes. Hi ha molts professionals del circ que porten el punk a la sang. El circ té el clown que és la figura més transgressora, però també té els acròbates i equilibristes que amb les seves piruetes trenquen lògiques físiques. A través del circ, els seus creadors poden pervertir qualsevol relat, perquè tenen tota la llibertat i les capacitats per desafiar les lleis de la física i crear històries a partir d’altres històries. El seu mirall es deforma encara més per retratar noves realitats deformades, grotesques, però amb una profunda veritat que sorgeix de la poesia del moviment, el gest i la paraula. Aquesta sensació em va transmetre Alba Sarraute i la seva companyia quan van atacar, transformar, sintetitzar i sobretot alliberar Otel·lo de Shakesperae. El títol ja donava una idea que el focus apuntava a un altre lloc: Desdèmona.

Sarraute és una de les figures del circ contemporani català més prolífiques que hi ha a casa nostra. Un servidor, però, la descobreix amb aquesta aproximació al clàssic anglès. I esperava una obra que situés a la dolça Desdèmona al centre de la funció per sobre d’Otel·lo i Iago. Però Sarraute és més intel·ligent. No renúncia al clàssic, no tracta d’explicar el fora de camp com si varen fer la gent de La Mandona el 2014 a la Sala Muntaner. Val a dir que l’artista ja havia fet un solo, una primera aproximació al text del bard anglès fa un any al Maldà a Desvariacions d’Otel·lo. Però ara ha ampliat la troupe amb gent tan vàlida com Anna Pascual, Berta Pascual, Martí Soler, Tomeu Amer o Laura Martí, entre altres.

La Sarraute apareix a escena vestida d’ocell, plomada de cap a peus, cantant i recitant en italià. Abans apareixen dos músics amb dos barrets en forma de corb. Després ens trobem un decorat, uns plafons que s’aixequen que alternen a “Saturno devorando a sus hijos” de Goya amb altres corbs vestits de militars. Aquests corbs creen un vincle directe amb la fonamental obra dels Joglars, La Torna. També, com si fos un ball de disfresses, en un altre moment, els personatges s’amaguen darrere d’unes màscares llargues, venecianes. Una estètica, animalística i monstruosa, que correspon a la brutalitat de la història de Shakespeare. Però són els números de circ el vehicle que transmeten els sentiments que van despertant les maquinacions de Iago. Tant pot ser una escala que s’interposa entre els dos amants, com la roda que atrapa Otel·lo quan Iago l’inocula el verí de la gelosia. La dansa a ritme de tarantel·la amb què s’emborratxa Càssio o el ball de puntetes amb el mocador vermell de la núvia Desdèmona. O la gosadia del llançament a cegues dels punyals que presagia el fatal desenllaç. Cada número, cada ball, cada cançó ens interpreta una escena de l’Otel·lo original. No es troba a faltar cap escena per entendre la història. Si saps de què va, és clar.

Però hom busca llegir entre línies un missatge d’apoderament de la dona, una reivindicació que assenyala el títol de l’espectacle. I bé que hi ha una escena ben poderosa en aquest sentit. Emilia, aquesta dona de negre, es marca un número flamenc, de “cante jondo” (que arrenca algun olé a platea) on va criticant als homes (gossos rabiosos), mentre una pàmfila Desdèmona se l’escolta. I un crit que repeteix Emilia i que interpel·la al públic: “Que ens tractin bé!! Us vull sentir!!” Però durant tota l’obra Desdèmona no evoluciona, no fa cap gir, sols compleix el seu fatal destí, amb una muda resignació. I finalment quan tot és sang, sols queda una dona vestida de núvia que puja a dalt de la perxa xinesa. Aquesta mateixa dona es doblegarà a sobre el pal i raurà “morta” uns instants.

Després les llums s’encenen i la mateixa contorsionista es desperta i mirant cap a baix crida a Desdèmona que es desperti. La descoberta del desdoblament de Desdèmona (les bessones Pascual) és majúscula però encara ho és més quan aquestes denuncien amb humor que finalment poden parlar, ja que durant tota l’obra les havien deixat callades. Durant aquest breu epíleg ambdues germanes riuran dels seus companys: Otel·lo, el “macho alfa”; Yago, el que no calla mai; Casio, el de la bona reputació; i fins i tot Emilia, la traïdora. És la seva oportunitat per reclamar el seu espai, d’alçar la veu contra el silenci imposat. Perquè en aquesta platea, el microcosmos d’una societat progressista i ben avinguda (amb distància social, això sí), hi ha hagut silenci. I un cop dit això, ambdues germanes marxen de bracet. “Ara sí que ho hem dit tot”. Sarraute i els seus ho han dit molt bé. Tot molt punki, molt lliure, molt poètic. I sense ser “mitinguero”.