Desdèmona

La dona del gelós Otel·lo no ès tant pànfila com ens volen fer creure en la majoria dels muntatges, sembla insinuar l'autora nord-americana Paula Vogel. La seva dramatúrgia de desconstrucció del clàssic d'Otel·lo respon a operacions similars a la de Tom Stoppard (Rosencrtatz i Guildernstern són morts), de bastir de complexitats uns personatges que l'autor del The globe van considerar circumstancials. L'apropiació dels personatges femenins d'Otel·lo no és gens  innocent. Vogel desgrana molta mala llet i il·lustra la dependència de les dones cap als homes però sobretot les enveges de les unes envers les altres. Aquesta obra, del 1979, serveix per presentar la companyia La Mandona amb  Alba Florejachs, Sara Espígul i Carmela Poch com a impulsores de l'aventura. El director Martí Torras ha disposat un espai metafòric i concret. Concret perquè il·lustra una bugaderia, on les dones deurien tenir la sensació de llibertat, de no ser observades. Abstracte perquè aquests llençols poden semblar la puresa inicial de Desdèmona que s'anirà veient com és d'injusta, egoista i depravada. La posada en escena és molt honesta. Juguen amb tocs de comèdia, sobretot arran de la vis còmica de Florejachs, que interpreta Emília, la criada que tant estima com maleeix la seva senyora, Desdèmona. El triangle el completa Bianca, la prostituta que, tot i representar la "dona nova" es revelarà com una versió diferent de la dona més retrògrada de la casa, només buscant la comoditat. Les llibertats d'aquella època, sembla apuntar Vogel i rematar Torras, no arribava gaire més que la distància d'un llençol de matrimoni.L'obra té bons encerts com introduir Orson Welles en el paper de gelós Otel·lo mirant per l'espiell, o arrodonir el principi i final amb una peça remugada a mitja veu per les actrius. Però pateix quan no es creuen les mirades amb l'energia necessària els personatges, quan l'espai, tant volàtil, no es transforma. Quan s'opta per dir paraules mal construïdes en comptes de revelar diferents codis de llenguatge (intel·lectual, col·loquial, vulgar). L'acció a escena s'anirà trobant, funció a funció amb la complicitat del públic que després pot compartir conversa amb les actrius al local veí de la Sala Muntaner.

Per evitar confusions, diguem d'entrada que no hi ha incompatibilitat en partir d'una tragèdia per crear una comèdia. Això és el que fa la dramaturga Paula Vogel (Washington, EUA, 1951) amb 'Desdèmona', una obra del 1979 —de l'època de joventut de l'autora— per a la qual no han passat els anys, basada en la tragèdia del conegut 'Otel·lo', de William Shakespeare, del 1603, i convertida en una divertida comèdia que es mira el clàssic des d'una òptica femenina i que recrea com haurien pogut ser les últimes vint-i-quatre hores de Desdèmona abans que el moro Otel·lo, mort de gelosia, la degollés per culpa d'un mocador utilitzat maquiavèlicament per Iago i comprometent traïdorament Casio.Situem els espectadors i diguem també que Desdèmona és una jove casada amb Otel·lo, amb qui fa una fugida a l'illa de Xipre on el moro en qüestió ha de dirigir l'exèrcit venecià, però que desitja tornar a la comoditat de Venècia. Ja en l'obra original, Desdèmona és més aviat atrevida i sensual i, conscient del seu atractiu, intenta alegrar la vida avorrida que porta a Xipre amb innocents flirtejos.Per tant, quan els espectadors es disposen a conèixer la Desdèmona amagada per Shakespeare i reinventada per Paula Vogel, no poden prescindir del coneixement que tenen del final tràgic, tot i que cal advertir que l'obra els deixarà amb la mel a la boca.Deia que es tracta d'una divertida comèdia i és així. Poques vegades es pot utilitzar el terme "divertit" aplicat a una comèdia que beu de les fonts tràgiques d'un clàssic. Però en aquest cas, sí, perquè la interpretació de les tres protagonistes de l'obra, la otel·liana Desdèmona, la seva serventa Emília, i la noia de la vida que fa el carrer del darrere, Bianca, perfilen tres personatges perfectament diferenciats, cadascuna pel seu nivell social, pels seus hàbits i, sobretot pel seu nivell lingüístic, una de les claus que més bé reflecteixen qui és qui.En aquest sentit, hi ha escenes molt ben travades en uns diàlegs picats i picants, entre Desdèmona i Emília, o entre Desdèmona i Bianca, on sempre és Desdèmona qui dirigeix la partida i manté un constant vaivè entre la dama amiga, cordial, afable i generosa, però que no s'està de treure les ungles quan cal marcar la línia divisòria entre qui mana i qui ha d'obeir. (...)

Les dones al poder, criden des de La Mandona. Trenquem les regles, expliquem altres històries. Han nascut en el boom de noves companyies i tenen ganes de picar cada pedra que faci falta per marcar el seu camí. Potser per això, els va captivar la "Desdèmona" de Paula Vogel, on els personatges femenins d'Otel·lo (que Shakespeare considerava circumstancials) són els protagonistes.Bianca, Emília i la mateixa Desdèmona viuen oprimides en un món dominat pels homes i, cadascuna a la seva manera, lluita per trobar llibertat. Malauradament, els de La Mandona ens adverteixen: l'ombra del sistema –que tot ho controla– és molt llarga. El dia que hi vam anar, Sara Espígul brillava amb matisos amb la Dedèmona capritxosa i Gemma Martínez i Maria Ribera es repartien els moments còmics.La Mandona tot just acaba de néixer, però li augurem molts quilòmetres.