Demon

El Liceu ha estrenat una nova producció de tota una raresa, 'Demon' de Rubinstein. Els cantants protagonistes, sobretot Asmik Grigorian i Egils Silins, han estat els elements més destacats, mentre que la direcció musical era massa estovada, i el muntatge estava centrat més en un decorat espectacular que en una acurada direcció.

El Liceu va pactar finalment amb el diable d'Anton Rubinstein. Ho va fer com a colofó ​​a la diada d'un Sant Jordi pletòric. 'Demon', un dels clàssics de l'òpera romàntica russa, va arribar per fi a Barcelona 143 anys després de la seva estrena a Sant Petersburg el 1875. La 'première' al Gran Teatre, deixant de costat dues irrellevants funcions de l'obra en italià ofertes al Novetades el 1905, va permetre saldar un deute amb l'injustament oblidat compositor i pianista rus, del qual només s'havia programat 'Neró' en 1898. Ha estat molt oportuna la recuperació d'aquesta peça sobre les obsessions amoroses d'un humanitzat maligne, basada en el poema dramàtic de Mikhaïl Lérmonov considerat sacríleg en la seva època. Aquesta raresa va ser rebuda amb unànims aplaudiments d'un públic seduït per la bellesa melòdica de la partitura i per el seu gran calat poètic.El dimoni campa al seu aire sobre l'escenari per aconseguir l'amor de la bella Tamara, encara que això suposi l'eliminació del seu promès, el príncep Sinodal. La peripècia es desenvolupa sobre un espai dominat per una estructura cilíndrica. A l'interior del túnel es desplega l'univers dels humans. Per ell entra i surt el protagonista procedent del seu món demoníac. Una esfera situada al fons, sobre la qual es projecten imatges del planeta i d'altres simbòliques, representa l'ull que tot ho veu de Demon.El ben il·luminat artefacte crea una aurèola màgica i permet interessants composicions grupals, a més de focalitzar les accions dels personatges, especialment en l'últim acte. L'absència del ballet original la supleix el director escènic Dmitry Bertman amb pobres coreografies de dimonis / llops i altres puerils moviments que pertorben l'emoció que transmet el lirisme de la peça. La tèbia direcció musical de Mikhaïl Tatarnikov, al capdavant de l'orquestra de la casa, minva en part els resultats tot i que el brillant exotisme folklòric caucàsic de la partitura acaba imposant-se.La retallada estructura d'aquesta òpera permet agilitzar el relat. El baix-baríton Egil Silins, recordat per 'L'holandès errant' de l'any passat, ha pres el relleu de l'inspirador d'aquest projecte, Dmitri Hvorostoski. La caracterització de la seva figura com la d'un diable vell i cansat d'expandir una maldat que ja es desenvolupa sense el seu concurs ens va remetre a la d'un 'alter ego' del desaparegut. El letó va respondre amb força dramàtica al repte d'aquest rol, brillant en les seves líriques primeres àries i mostrant poder al final.La soprano lituana Asmik Gregorian va confirmar totes les seves pregonades virtuts. Transparència i bellesa de la seu ben projectat timbre, rutilant expressivitat i una captivadora presència escènica. Igor Morozov (Sinodal) es va guanyar l'aplaudiment en l'ària del segon acte; el contratenor Yuriy Mynenko va ser l'Àngel, sempre disposat a impedir els excessos del dimoni i a frustrar el seu propòsit d'aconseguir el redemptor amor de la protagonista, tot a costa de la seva mort; Alexander Tsymbalyuk va complir en el dolgut paper de Pare de Tamara, i el mateix van fer la mainadera Larisa Kostyuk, el missatger Antoni Comas i el servent de Sinodal (Novel·la Ialcic). El cor va estar a l'altura d'aquesta aposta cantant en rus amb bona afinació i mostrant equilibrada homogeneïtat en els moviments col·lectius.

La ópera rusa es una gran tradición lírica, con un basto y riquísimo repertorio y que, inexplicablemente, se representa poco. Las obras rusas representadas en el Liceo siempre han obtenido una excelente acogida y cada vez que se escuchan entran ganas de se representen más. Una estructura musical sólida, melodías extraordinarias, concertantes emotivos y personajes muy interesantes tanto a nivel interpretativo como vocal, son solo algunas de las características de este repertorio que incluye nombres tan eminentes como Chaikovsky, Glinka, Prokofieff, Stravinsky y Mussorsky. Tan poco se representan, que una obra del siglo XIX, puede presentarse como estreno en el Gran Teatro del Liceo de Barcelona. En esta ocasión no podemos dejar de celebrarlo, primero por la calidad de la obra y segundo por la calidad del montaje. Demon (1875) de Anton Rubinstein (1829-1894) es una obra netamente romántica, pero que, lejos de los arquetipos del bien y el mal, establece una evolución psicológica poco común en la visión de un demonio como ser marginal (que en un mundo como el nuestro es difícil pensar que el mal esté marginado y por lo tanto, puede parecer incluso una postura positivista). Estamos frente a un demonio humano, vulnerable, capaz de amar y que se redime amando. Se trata de una partitura apasionante, con una enorme dificultad vocal, sin las acrobacias  del belcanto italiano pero llena de bellas melodías que exigen un fraseo muy cuidadoso, además de conjuntos corales extraordinarios y una sólida estructura orquestal. El libreto maneja los elementos más conocidos del movimiento romántico, llegando al punto de plantear que el amor puede vencer incluso a la propia esencia maligna, pero sorprende por la complejidad psicológica del proceso del protagonista y la dulzura sin extremos de Tamara, una mujer capaz de hacer que el mismo demonio sucumba. Los dos grandes aciertos de la producción que el Gran Teatro del Liceo de Barcelona nos ofrece esta vez, son la extraordinaria escenografía  y concepción estética de todo el espectáculo a cargo del escenógrafo austriaco  Hartmut Schörghofer proveniente del Mozarteum de Salzburgo, (que hace su debut en este teatro con esta producción prodigiosa, llena de significado y con una perspectiva moderna, hermosa e innovadora) y la interpretación sin fisuras del papel de Tamara que hace la soprano lituana Asmik Grigorian. Una voz poderosa, cristalina y una interpretación muy emotiva, son las constantes de este montaje dedicado al barítono ruso desaparecido  Dmitry Hvrostovsky, que debió cantar el papel protagónico pero no llegó a hacerlo. El bajo barítono Egils Silins, también letón, fue su sustituto, con un muy buen resultado tanto vocal como escénico. Un elenco muy eficiente, una soprano excelente, una puesta en escena innovadora y una partitura extraordinaria, son los elementos que hacen de esta producción una de las mejores de la temporada. No se la pierdan.