«Delicades» està feta de petites peces, que l’autor Alfredo Sanzol (Madrid, 1972) qualifica d’esquetxos, i que acaben conformant un fresc quotidià, familiar, molt protagonitzat per les dones, que fa salts temporals des d’ara mateix (des del Facebook) fins a recular al temps de la guerra civil dels anys trenta.

Tot plegat, però, sempre al marge de l’època en què se situa perquè, el més important de la trama no és l’enllaç històric concret sinó que aquest forma part només de l’atmosfera amb què s’embolcallen una sèrie de situacions personals, tintades d’un humor subtil —molt semblant a Pere Calders en alguns casos—, on la ingenuïtat, l’absurd i fins i tot el surrealisme posen color a unes estampes costumistes que acaben gratant el passat, la nostàlgia i la memòria de cadascú.

Qui busqui en aquest espectacle la reproducció clònica de les T de Teatre més populars a través de la televisió va errat. També hi va qui esperi trobar-hi les T de Teatre dels orígens i l’humor que generalment ha caracteritzat la majoria dels seus espectacles. I aquesta és la bona notícia. Perquè, en aquest retorn el 2010 quan van estrenar «Delicades», la companyia va obrir un camí, si no nou, sí que favorable per a la seva continuïtat. Primer, amb la incorporació en el grup d’altres intèrprets, dos actors (Albert Ribalta i Jordi Rico), i després, amb la incursió en el tipus de teatre que reposa més en el text que no pas en el gag.

«Delicades» és el nom d’una espècie de roses. Ho diu un dels personatges en un moment donat. Les flors, les roses, són un dels elements habituals en algun dels esquetxos o seqüències de l’obra. Només començar, una escenografia estilísticament molt “delicada”, amb un blau cel de fons que porta a la imaginació i amb un empedrat ondulat, amb un arbre al fons i un solitari brot de roser en una cantonada, intueix que la cosa agafarà un to poètic.

I aquesta és l’altra cara del text-esquetxos d’Alfredo Sanzol: un tractament poètic que mira amb distància el passat que, per qüestió generacional, no ha conegut mai l’autor i que el transforma en objecte de mite literari.

Sense fer-ne una sinopsi íntegra, diguem que, entre altres, l’espectador passa per una escena on una de les dones mítiques de l’autor es neteja amb un antic cossi i una tovallola —els jacuzzis encara no s’havien inventat—, un parell de germanes prepara roba per a les milícies republicanes en una habitació on hi ha un crucifix al fons que una d’elles ha encimentat a la paret perquè no els el requisin; un aviador d’època va de Cadis a Barcelona i fa una aturada d’estranquis per beure aigua d’un cantir que li ofereix una de les joves que de tant anar a la font, com diu la dita, potser s’acabarà trencant; un militar, el músic dels platerets de la banda, festeja una de les noies i ofereix un solo amb una peça de la ‘Carmen’, de Bizet; un company del front, retratista, arriba amb l’encàrrec de fer una fotografia de la promesa, nua, per a un dels soldats enrolats a la batalla; una àvia, amb símptomes d’alzheimer, dialoga sobre la senzillesa de la vida amb dos dels seus néts; una prunera fa una poma i el surrealisme s’atribueix a un petit miracle venerat amb una rastellera del rosari; un ratolí que ho rosega tot crea una situació esperpèntica i de confusió de faldilles entre les noies i un xicot amic del marit de la mestressa de la casa…

Com es veu, tots aquests petits arguments, que explicats així poden semblar intranscendents, es transformen en grans històries gràcies al tractament, al discurs i a la interpretació que, malgrat el drama que plana de fons —temps de guerra, de postguerra, de misèria, de gana i d’aparences falses— té l’encert de situar en un espai que és el de sempre i el de tothom, amb algunes escenes o esquetxos més exitosos o impactants que uns altres.

En aquest sentit, tot i que es fa difícil la tria, l’auditori s’enganxa del tot amb la història del gos Sol que fuig del tancat i se’n va a la via quan passa un tren, protagonitzant un discurs filosòfic arran de terra entre una parella rural, sobre la vida i la mort, que broden Carme Pla i Albert Ribalta; la del peixater i la dona del poble que proporciona també a Carme Pla un monòleg molt a la italiana que es podria aproximar a l’ancestral pa, amor i fantasia, de Sofia Loren; per descomptat, l’escena coral del concert de platerets, antològica; i la de la mort del ratolí, enginyosa, popular i neorealista, però a la catalana.

«Delicades» està fet precisament de peces summament delicades, valgui la doble definició, que només poden ser tractades com a peces de miniatura febles i trencadisses, i que requereixen ser portades amb la precaució de fragilitat amb què han estat portades per T de Teatre, sota la direcció tocada per la relació sentimental que uneix l’autor als personatges extrets de la seva infància i vigilats de prop per ell mateix. «Delicades» ha estat recuperat per la companyia T de Teatre per celebrar els seus 30 anys de trajectòria. Tota una delicatessen. (…)