T de Teatre ha celebrat els 30 anys d’història recuperant Delicades. No ha estat l’obra que ha tingut més gira ni més públic, possiblement, ni la que deuria aguantar més temps en cartell. No és amb la que van trencar la seva fórmula d’èxit (Petits contes misògins, Homes!, Criatures, Això no és vida, 15). En tot cas, és la que han repescat per ensenyar el seu olfacte de pescadores d’autories teatrals. Perquè van demanar a Alfredo Sanzol un text per a la companyia, quan aquest dramaturg començava a despuntar (s’acabaven de programar al Lliure En la luna i Días estupendos). Avui és el director del Centro Dramático Nacional i acaba de presentar, novament a Lliure, El bar que se tragó a todos los españoles. I fa ben poc que,m amb Dagoll Dagom van cprodiur La tendresa, la versió catalana d’un mnutatge molt celebrat en castellà. Delicades és un viatge entre nostàlgic, tendre i còmic de les històries del passat. D’aquella Catalunya que recorda els fets de la Guerra Civil i la posterior repressió. No és una mirada a la ciutat, si no als pobles que van ser refugi durant els anys de misèria i de residència estival les dècades posteriors. O millor, són un reflex dels pobles de la transició d’abans d’ahir que es van anar buidant per amuntegar-se en les àrees metropolitanes d’ahir i avui.

Les escenes, una dècada més tard, ressonen diferent. La rèplica final de desitjar millor futur per als fills és una mica més amarga que al 2010. Perquè, si en aquella època sortíem d’una crisi econòmica, ara encara estem patint una pandèmia mundial sanitària, social i econòmica. Però les famílies que es convoquen en aquesta mena de sessió espiritista a l’escena són ben reconeixibles. Pels joves d’ahir i pels joves d’avui. Les situacions, dutes a l’extrem, acaben tenint un to absurd, irreal però mantenen sempre una tendresa que els allunya de la farsa, del traç gros. Els actors mig diuen afinant, deixant que l’espectador tanqui el context amb els seus propis records. En aquest estadi, la llum (entre penombra canviant) i un espai que evoca a una mena de lloc fantasiós (amb la forma corbada del cel i de la terra, com vist a través d’un prisma) evoquen la imatge calidoscòpica i les escenes insiuen relacions entre elles, de manera desordenada, com ho és la memòria i les emocions que s’hi enreden. Preciós i molt recomanable. La banda sonora, avui seria la cançó d’Amics de les Arts Casa en venda: tot insinuat, en un puntejat de fons de guitarra i aquells esperits que ressonen al cap dels seus néts…