L’aventura del TNC d’encarregar 10 textos per fer 10 monòleg diferents, per força, havia de ser un mostrari molt ampli, heterogeni. Tot i que el punt de partida fos Pasolini i la revisió que ell en va fer del Decameró medieval, encarregar textos (i no fer-ne dramatúrgia) convida a què tothom campi per lliure. En aquest sentit, Decameró té un cert aire de showcase, petites càpsules de microteatre situades en un espai amb gran capacitat tècnica. La nuesa de Pasolini s’ha convertit, un altre cop, amb la buidor escènica. Infal·lible si té un bon joc de llums i l’atrezzo i vestuari que s’utilitza és molt pensat, com és el cas. I què hi té a veure la Mafalda del títol?

La peça aclapara l’espectador perquè cada autoria (i direcció i interpretació) rema cap al seu costat. L’ordre que ha propiciat Albert Arribas es converteix en una mena de diàleg de maneres de mirar un món, més aviat injust, cruel i sense memòria. Pasolini és una mena d’autor maleït molt estimat pels artistes catalans. El mateix Albertí en va fer una genial adaptació a l’Espai Lliure, al 2005 (PPP); Àlex Rigola va arrencar el seu model de teatre dins d’una caixa amb un monòleg Who is me? interpretat per Gonzalo Conill; i La Veronal en va fer una coreografia Bologna: Pasolini emborratxant-se de text. Diu el dramaturg italià afincat a Barcelona, Davide Carnevali, (el seu text obra aquest Decameró amb un joc metateatral prou ben travat i que hi entafora el futbol, una de les passions confessades de Pasolini), que l’autor no és pas tant estimat a la seva Itàlia natal. Segurament, per això, el darrer quadre, molt naturalista, amb Lina Lambert de narradora i text eficaç de Lluïsa Cunillé). Potser us pregunteu, en tot això, què hi té a veure la Mafalda del títol?

Ara ja toca justificar la Mafalda del títol. Diu Carnevali en boca de Melcior Casals (que fa evident que li toca el paper plastilina d’actor, així com a Coda, feia el d’espectador desorientat), que a la platea no hi ha cap electricista. I que és impossible pretendre que el teatre sigui reflex de la societat, si no hi ha la diversitat que es mou en metro. De fet, Najat El Hachmi, (interpretat per Adriana Fuertes) torna a punxar quan demana que prou de posar-se medalles de persones tolerants i respectables quan Catalunya no “acull” si no que amb prou feines “recull”, sovint qüestionant si calen tantes ajudes pels més vulnerables. No és caritat ha de ser justícia complir amb els Drets Humans, remata el personatge d’assistenta social que s’esbrava en arribar a casa després d’un altre dia de feina de col·lapse. Les situacions que es plantegen a Decameró són de bona intenció lúcida (com aquella Mafalda que surt a la plaça arremangant-se les mànigues després d’escoltar la ràdio que Argentina superarà la crisi si empeny tota la societat i preguntant al vent “cap a on hem d’empènyer?” davant la mirada incrèdula de la gent del parc). Quino, mort recentment, ha rebut elogis dels seus ciutadans i del món sencer per tenir la valentia de dir grans veritats sota el traç ingenu dels seus personatges. Pasolini, segurament més maldestre, escopia contradiccions i amargava tothom, i encara avui no es vol resoldre el seu assassinat. Tots dos, però, perseguien denunciar injustícies, que es desenvolupés un sentit crític en tot ciutadà. Probablement, Cristina Morales és la que tensa més les contradiccions amb l’actriu Desirée Cascales Xalma convertida en una mosso d’esquadra que parla en castellà i que mostra empatia cap al sector quan comparteixen compreses amb els homes per millorar les condicions tècniques de les mascares antiCovid. Una boutade que deixa clars els privilegis dels de la BRIMO i la seva característica animl de bavejar més del compte, quan reparteixen estopa.

Aquestes peces que palpen la veritat social contrasten amb les mirada naturista de Perejaume (Paula Blanco zimbreja el cos mentre recita com si fos un arbre creixent a escena) i implacable de Gregorio Luri (els homes són els ulls que la Natura ha posat per a admirar-se) amb la veu greu de Pepo Blasco, que cau com una llosa; o de Marta Marín-Dòmine que compara les lluernes amb els indigents que campaven sols en període de confinament per la ciutat. Evidentment, capítol a part mereix la interpretació d’extraterrestre d’Oriol Genís, posant cos a les paraules de Valére Novarina (segurament, Cesc Gelabert el va saber donar una dimensió nova a Escrit en l’aire). El món no se sap entendre quan no vol. I la Natura implacable mata els ulls (o tapa la boca a la cultura) si li desagrada veure’s al mirall. Però aquesta producció no sap accedir al nou públic (aquell que aspiraven a conciliar tant Pasolini com la Mafalda de Quino) que segueixen fora ignorant Decameró. Construir-se una bonica torre d’ivori no la farà més atractiva.