És ben cert: és pot fer teatre gairebé a qualsevol lloc , gairebé en qualsevol situació, i a partir de gairebé  qualsevol tema, qualsevol circumstància,  qualsevol urgència o emoció. Però no és menys cert que no tot el que es fa en nom del teatre ,ofereix una tessitura veritablement teatral. I no és menys cert  que de l’engrescadora aventura de convidar a escriure un text destinat a presentar-se com a monòleg teatral a  un grapat de talentoses persones en molts caos no acostumades a l’escriptura escènica, no necessàriament n’ha de sortir quelcom capaç d’adquirir una real dimensió escènica . Doncs això és exactament el que passa amb aquest Decameró de desestructurada aparença que intenta mirar-se en el mirall de Bocaccio i de Pasolini per tal d’oferir deu “contes” contemporanis que d’alguna manera reflecteixin el moment pandèmic, social, polític i ecològic que ens ha tocat viure. Però que es perd entre abismals desnivells de qualitat textual, es lliura de forma massa evident a inclusions i reivindicacions que resulten sovint massa forçades per la correcció política , i mostra amb massa freqüència  la seva dificultat per capturar el tempo teatral,  i crear veritables connexions amb el receptor del que s’està explicant . Fins i tot encara que Melcior Casals es presenti en el fragment inicial com un nerviós alter ego d’aquell Paolini ficat sota la pell de Giotto que enlluernava al Decameró cinematogràfic de Pier Paolo, es fa difícil visualitzar a l’escenari al llarg de la vetllada  aquell punt d’urgència capaç de sacsejar l’espectador que pretenen crear les paraules de Davide Carnevali. I quan dues hores després, Lina Lambert tanca el decàleg servint-se de Lluïsa Cunillé en un monòleg ( el millor de la vetllada) que connecta del tot amb aquell magnífic “PPP” dirigit al Lliure per Albertí al seu moment, es fa encara més evident l’oportunitat perduda. L’escàndol que li produeix a Lina trobar-se en solitari sense cap mena de control davant la trista capsa de cartró que conté la roba tacada de sang del poeta – i que potser conté alhora la clau d’un crim que potser també els poders de tota mena prefereixen deixar sense resoldre emparant-se en les fàcils resolucions- ens hauria d’escandalitzar  també a nosaltres també. Aquests deu monòlegs , ens haurien de remoure si més no alguna cosa, alguna emoció perduda, alguna ràbia amb ganes d’exterioritzar-se. Però lluny d’això, es queden en l’exercici conjuntural mancat d’aquella capacitat per a sacsejar quelcom – encara que sigui quelcom inexplicable- que cal esperar d’aquell teatre nascut amb voluntat de generar una inquietud.