Meravellós retrat de l’amoral classe alta

3 raons per veure DECADÈNCIA

Raó número 1: per un text punyent ple de mala bava

Fa gairebé quaranta anys, en plena era Thatcher, el dramaturg anglès Steven Berkoff va escriure aquest retrat satíric i ple de mala bava sobre les classes benestants, encarnat en dues parelles tan plenes de diners i poders com buides de cap mena de moralitat i benvolença. Amb un humor negre al límit i sense cap compassió per als seus personatges Berkoff (que el 1994 també va protagonitzar la pel·lícula homònima al costat de Joan Collins) ofereix amb Decadència una ferotge crítica a la divisió salvatge de classes socials en què l’objectiu és clarament desemmascarar i ridiculitzar l’alta societat. Uns poderosos que, malgrat rebre de valent, com gairebé sempre, i com la realitat ens continua demostrant, acaben guanyant sempre la partida.

Raó número 2: per una direcció i posada en escena depurades i precises

Després del magnífic text de Berkoff, l’afinada traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho (amb encertades i musicals rimes incloses) i el paper clau de la parella actoral, els elements claus del Decadència dirigit amb precisió per Glòria Balañà són l’espai escènic, la il·luminació i el vestuari. La llum justa en un espai a les penombres, un quadre “dinàmic” situat en perspectiva damunt dels protagonistes i una butaca senyorial són suficients per transmetre alhora luxe i foscor. Tot en la seva justa mesura per apuntalar allò que desprèn el text en boca dels seus odiosos, i alhora encantadorament decadents, personatges. Bravo per la feina d’Alfonso Ferri, Laia Tubio, Sylvia Kuchinow, Àlex Polls, Alberto Merino, Aina March i Alicia Machín!

Raó número 3: per una parella actoral magnífica

Després de veure Decadència costa de pensar en una parella actoral millor que la que formen Carles Martínez i Míriam Alamany. Com a espectador es percep la complicitat, i es nota que gaudeixen, i molt, amb aquests personatges tan fantàstics. Amb lleugers gestos i canvis en el to de veu passen d’un personatge a un altre i transmeten des del primer minut la decadència moral, sexual i personal que el text demana. Veure’ls produeix alhora un estrany plaer sensual i un fàstic irracional. I com que té tota la pinta que això és el que buscava l’autor, bravo per tots dos!

Raons per no anar a veure Decadència

Poques raons se m’acudeixen per no veure aquesta fantàstica obra. Només algú que no connecti amb la magnífica parella protagonista. O potser algú que se sàpiga de classe alta i es pugui sentir ofès; tot i que fins i tot en aquest cas, ha de ser algú incapaç de riure’s d’ell mateix.