El teatre que respira Àfrica busca una connexió amb el públic constant. Ens va costar arrencar, pràcticament tota la funció, en l’estrena. I se les notava desorientades davant del silenci I és que, tot i que la peça s’hagi produït a Brussell·les, També tereny europeu) les platees són molt més diverses que, per ara, les nostres, avui en dia. El seu discurs era intens, com les de La Re-Sentida, amb Paisajes para no colorear. Els sobretítols no donaven a l’abast (aixìo quan no parlaven amb altres llengües, en les que volgudament no es traduïa.

Aquesta peça s’expressa a través de discurs, però sobretot de cançó i de ball. Sigui produït al continent africà o al cor de Brussel·les. Una carta real adreçada a Winnie Mandela (que va propiciar l’exili del seu autor, que és el pare del director d’aquest muntatge) és el punt de partida. Però no interessa quina podria ser la resposta d’aquella líder sud-africana en temps de lluita contra l’apartheid, sinó com encara ara les seves línies ensenyen que les desigualtats de fa 25 anys a Sud-àfrica encara es mantenen a Europa, aparentment demòcrata.

La potència de les nou actrius africanes (professionals establertes a Europa) és un veritable vendaval. El poder dels militars (com les botes que retronen) i el periodístic (com la rotativa que no s’atura com una sínia empesa pel corrent d’aigua) manté la seva quota de poder. Elles, però, s’amaren de la humanitat amb la roba penjada que ha caigut a terra i reclamen que el poder sigui per al poble. Finalment, el públic aplaudeix com una tempesta al final de l’espectacle.

La presencia masculina és de mínims, pràcticamnt a l’ombra amb alguns instruments. Fins que apareix un moment i, ridiculitzat es convereix enuna mena de nou esclaui. I li cauen tots els prejudicis que històriacament han rebut els negres, arran del colonialisme. El vendaval de la interpretació també es reproduia a escena. Elque viuen i se’n lamenten ho transmeten pel broc gros. Sentir-les en la lluita, serveix per escoltar,. aprendre’n i, en darrer camp, acaba encoratjant (perquè tots hauríem d’aspirar que el Poder fos administrat pel poble i per al poble).