Sens dubte, “De tu a tu” ha estat una de les propostes més engrescadores d’aquesta nova edició de la Mostra d’Igualada. No sols ho és per l’espectacle en sí mateix, molt divertit i agraït de veure, sinó sobretot per la proposta de fons que hi ha darrera. Parlem del Col·lectiu Mur, un equip multidisciplinar de vàries persones dedicades al circ que han creat un projecte en el qual han integrat persones amb diversitat funcional. I quan parlem d’integració, en aquest cas, és absoluta. El col·lectiu està format per persones que tenen altres companyies, i una d’aquestes companyies és el Circ Bombeta, integrat per l’Oriol Morgades, el Quique Maltas, el Sergi Comesa, el Manolo Osoyo i l’Olga Pastor, tots ells amb les seves capacitats especials. I sí, són aquests eufemismes que es donen per no dir els mal noms amb els que normalment se’ls diuen. Però en aquest cas, dir que capacitats especials em sembla rellevant. No sols és perquè fan coses que més d’un no sabríem fer o ni tan sols tindríem la gosadia de fer-les, sinó perquè el cost, l’esforç que se li suposa a ells haver arribat a fer-les i a fer-les tant bé, no és el mateix que hom, o els que tenim les capacitats no especials, hauríem de fer per arribar al mateix nivell. Un exemple de superació i inspiració.

L’espectacle en sí és una suma de números circenses. Equilibrismes sobre la bici, malabarismes amb boles i maces, equilibrismes sobre patinets, equilibrismes sobre cubs de fusta… I molt d’humor i carinyo. L’espectacle va pujant de ritme i d’emoció a mesura que va avançant. Lògicament, no tots els números funcionen igual i no tots sorprenen per la seva dificultat. N’hi ha una parell o tres que estan més de transició, però en els quals se’ls hi dona més humor i tendresa.

Els equips es presenten al principi, quatre equips formats per dos persones. Primer entren les bicicletes. Bé la bicicleta doble i sobre ella veiem com un noi puja, baixa de les dues bicis i fa acrobàcies virtuoses, mentre l’altre pedaleja. Però és que l’altre, suposadament amb més mancances per la seva condició, acaba fent també autèntiques virgueries. La complicitat i la unió de les forces és total, es necessiten un amb l’altre i els dos funcionen com un rellotge suís. Això també ho veiem amb els malabars, sigui amb boles o amb maces. Però aquí la relació és diferent, de mestre a alumne. Però el mestre, un bon mestre, és un altre Bombeta, qui domina els malabars amb precisió i rapidesa. I després, per trencar el ritme, li donen un micròfon i es posa a fer beatbox amb molta destresa mentre el company li segueix el ritme amb malabarismes amb les boles impossibles.

L’espectacle té un gir estrany, però certament tendre. De cop i volta una noia puja a l’escenari i darrera d’ell puja un noi com per orientar-la i fer que baixi. Ens quedem desconcertats. Res a tèmer, és un joc més. Tot i que els hi falta alguna proposta més concreta més enllà de jugar a fer-se l’esmunyedissa. Després, però, en un ambient de foscor i amb la llum de les llinternes, ho esmenaran fent malabarismes amb escombres.

Però els grans números se’ls deixen pel final. Els que executa Nacho Flores, director també de l’espectacle, junt amb el seu ajudant, primer, i tota la colla després. Primerament, treuen un noi del públic. De ben segur que no formava part de la companyia, ni del càsting, però que bé va acceptar el seu paper. I no era gens fàcil. Tenia la responsabilitat de fer de contrapès de tota una estructura creada amb taulons i tions de fusta, una espècie de mòbil que els dos artistes van creant i controlant. Cada peça té la seva força, el seu pes, que ha de contrarrestar el pes i la força del noi. Molt bonic de veure. Després el repte es fa més complex, però la idea és la mateixa, crear una estructura on en una banda es posen unes quants dels integrants de la companyia i a la resta es crea una estructura, sobre la qual van pujant la resta. Al final, tot plegat es resumeix amb una estructura humana amb suports i pesos de fusta, pensada i mesurada amb precisió milimètrica.

Tot plegat, resumeix l’essència del circ, qualsevol execució necessita de la col·laboració, del pes, de la força, de la personalitat de cada membre. Tot està encaixat amb amor, humor i tendresa. I sense fronteres físiques ni intel·lectuals.