La companyia Hermanas Picohueso ho va petar molt fort i molt de cop a Catalunya, quan va aparèixer amb el seu llenguatge i idees frikis filades amb humor polític. Són un equip d’artistes polifacètics, polivalents i sorprenents que, des de l’èxit d’Excalibur i les teories conspiranoiques, han fet escola i se les coneix per la realització audiovisual en escena i una estètica i grafisme particulars. De mica en mica, s’han decidit a volar cada vegada més esperpènticament fins a convertir la companyia en un divertit i mordaç calaix de sastre de les arts contemporani, crític i còmic.

Segueix aquesta línia Dama dictadura, on un mitjà de comunicació del cor mostra la vida de la protagonista, Carmen Polo, combinant la realització en directe amb el popurri d’ingredients de fotografies, vídeo, grafismes, i la veu i el cos de les intèrprets (Lluki Portas i Josep Orfila) en escena. Molts dispositius i codis en un de sol per teixir la tesi de l’espectacle. Entenem que la figura de l’esposa del dictador Francisco Franco representa part del que ha perviscut a la societat espanyola després del final de la dictadura, i que pren forma en les evidències feixistes d’avui i en les micro moralitats assumides i normalitzades en tothom. S’il·lustra amb el joc de les paraules “¡Hola!”, i “A Dios”: l’una, la revista del cor que ocupa el temps d’oci i les des(preocupacions) banals, i l’altra en la castedat i la rectitud catòlica.

Música de processó o de jardí campestre, postals i falses instantànies, titulars i reportatges, mitjans per emmarcar el relat de la vida de la generalísima, des de la seva família adinerada d’Oviedo, abans que Franco la perseguís insaciable fins a aconseguir el permís del seu pare per casar-s’hi, a la seva mort sola, vella i avorrida. El plantejament és molt sucós, perquè els fets posats al focus Picohueso deixen estupefacte i flipant d’enginy a la vegada, però espectadores i espectadors es fan un embolic quan aquest humor dramàtic troba connexions aparentment òbvies per tothom menys pel públic. Confon especialment el joc de línies temporals paral·leles, amb sortides de trama, safareig del cor remasteritzat, i el vincle entre les caceres esportives, d’esbarjo, i la persecució de maleantes i disidentes per part de la ultradreta, ja ben entrada la democràcia.

En conjunt, Dama dictadura està farcit de propostes molt agudes i dispositius divertidíssims, com el doblatge d’anuncis paròdic, o les falses entrevistes del cor. Tots aquests elements requereixen una complexitat tècnica admirable, però, en part, la sensació que arriba és de batibull de moltíssimes idees que s’han decidit a seqüenciar en una sola obra de teatre. No tinc cap dubte que l’esquema té sentit en el cap de les creadores, però, a l’hora de transmetre’s, és fàcil perdre’s. En qualsevol cas, malgrat l’embruix del joc i la broma, la realitat cau pel seu propi pes. Sempre és interessant, i ara més que mai, recordar que la moral de Carmen Polo s’ha instal·lat en cadascú de nosaltres vaticinant la decadència. Cal riure-se’n molt, però sobretot cal estar molt alerta.