Las hermanas Picohueso són inequívocament antifeixistes. Per això fer un retrat de Carmen Polo no pot ser més que una farsa ben donada a partir de la documentació que ha deixat el rastre del paper maixé (principalment, l‘Hola). Aquesta Dama dictadura reprèn el seu cinema live en el que elles mateixes representen els personatges a la vegada que ho barregen amb l’àlbum familiar. És la clau per expressar que la popularitat dels Franco i família es colava (generalment amb aire d’aprovació) contínuament a l’opinió popular espanyola. Les fotos de les àvies superen de llarg l’any de fi de la dictadura en 1975 (al llit i amb funerals de cap d’Estat) com per indicar que el feixisme ha superat la parella que va regnar Espanya durant 40 anys sota el pal·li de la cúria eclesiàstica, encara que molts rectors de base propiciarien la democràcia i la fi de l’època del terror.

El problema de fer escarni de les desproporcionades expressions (com ara “Peculiaridades interesentes de este nido espeluznante”) és que al deliri habitual dramatúrgic tan divertit de les Picohueso és que la informació de les caceres al Prado i de les pallisses de nazis (ja en democràcia) que remenen, està massa oblidada (o directament és desconeguda per al públic més jove). Ja es va poder veure en el musical La cançó de sempre, on molts espectadors desconeixien el personatge de la Collares. Realment, disposar d’un petit esquema historiogràfic (ni que fos lúdic com l’autodefinit de la fitxa artística) seria molt revelador. Per exemple, no n’hi ha prou amb citar Lucrecia Pérez. Cal aclarir que la van assassinar el el 1992 i que va ser reconegut com el primer crim racista de l’Estat espanyol. Tot i el gir dramàtic, que frena de cop el divertit despropòsit, cal remarcar més en la peça la violència feixista en era democràtica.

Lluki Portas ja va jugar amb la seva àvia a una peça aniversari estrenada en una terrassa del Mseu Comarcal, a Fira Tàrrega (Ningú no va als aniversaris a l’estiu). Les platges de Menorca, no queden tan lluny del Palau de Marivent. Perquè si la dictadura va legitimar la monarquia, ara és la Corona la que justifica, en certa manera, una defensa de la Pàtria que va més enllà de les normes que estableix la democràcia i que té l’arrel en el franquisme.

Hermanas Picahueso van guanyar la beca DespertaLAB gràcies al seu projecte Excalibur i altres històries d’animals morts. Van transformar l’escenari en un set televisiu per fer que les mascotes populars sacrificades pels homes esdevinguessin presentadors d’un reportatge ben insòlit. Era el primer cop que s’estrenaven amb el vídeo i no havien fet mai cap manipulació de titelles. El següent capítol va ser el canvi d’escala. Altra vegada a Fira Tàrrega P-acte idiota, per retratar l’estupidesa humana davant de la intel·ligència artifical. Aquella ambició topava amb les alçades dels escenaris de les sales de proximitat que els havien acollit. Ara, aquest Dama dictadura, amb una notable producció en directe, torna a unes mides que s’adapta on faci falta.