Daisy. Rodrigo García

Daisy: el títol de l'espectacle és també el nom de la poderosa escultura de l'artista plàstic Cyrill Hatt que presideix l'escena a l'inici de l'espectacle. L'escultura, un mena de gos descomunal que té com a referent el Puppy de Jeff Koons, esdevé la "trona de predicador" des d'on Gonzalo Cunill engega el seu també descomunal monòleg. El discurs de l'actor és, però, una anti-prèdica. Pensaments aparentment deslligats surten de la seva boca com una mena de vòmit incontenible. Sense cap mena d'intenció adoctrinadora, les paraules es vessen i s'estenen sobre l'escenari convidant-nos a la reflexió. L'heterodox artista Rodrigo García, fidel a ell mateix, ens presenta la paradoxa de l'ésser humà al segle XXI. El seu discurs irònic fins el sarcasme, àcid i punyent, malgrat que ens arrenca més d'un somriure i fins i tot alguna riota, és un cop de puny en la consciència crítica de l'espectador.   El què fa García a Daisy és qüestionar un munt de coses sobre un mateix, la parella i les relacions humanes en general. Per fer-ho recorre a tot allò que li pot semblar útil, des de la figura del filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716), una mena de fantasmagoria que travessa l'espectacle, fins a l'hiperrealisme d'unes cuques (moltes) en directe, projectades (engrandides, magnificades) sobre la pantalla. Per acumulació d'éssers vius i objectes descontextualitzats, Rodrigo García acaba construint un microunivers efímer de notable plasticitat en el que la il·luminació de Carlos Marquerie juga un paper fonamental. L'autor-director actua amb total connivència amb Gonzalo Cunill i Juan Loriente, dos grans actors que han anat acompanyant la trajectòria de Rodrigo García des dels seus inicis. Dos grans actors que saben jugar el seu paper de "persones en escena" més que no pas el de personatges. Cunill i Loriente suplanten, d'alguna manera, els personatges als quals fan referència sense cap intenció d'interpretar-los. També ho fa Cunill quan juga a ser l’alter ego de Rodrigo García, des d’una distància prudencial i subratllada per tots els elements de distanciament que intervenen en l’escena.  En el treball dels actors trobem de nou la realitat enfrontada a la ficció: aquest entrar i sortir de l'actor al personatge/als personatges torna a situar-nos dins els límits de la realitat/veritat.  Al final, l’angoixa s’apodera de l’escena en escenificar un moment d’asfíxia on acaben desapareixent actor i personatge i esmicolant-se la relació víctima-botxí. El darrer sospir d’un univers que s’esfondra.

“Uno dice la palabra infinito y se le llena la boca de nada”Daisy de Rodrigo García. Durant bastant temps va arrossegar l’etiqueta d’enfant terrible i ara, després de 25 anys a escena, vesteix ceptre i corona del panorama teatral dels nous llenguatges i l’experimentació. Ho testimoniava ahir el nombrós peregrinatge de membres del reduït cercle dels creadors alternatius catalans que van acudir al Teatre de Salt per esquitxar-se de l’univers nihilista i desficiós de Rodrigo García. Alguns dels seus incondicionals podrien haver retret a aquest nou espectacle una manca de l’histrionisme habitual, un pèl de menys de rock&roll, que és el que hom espera d’un creador capficat en la rara dèria d’incomodar el seu públic. No anirien desencaminats. Però tal volta és aquest García més reflexiu, el del “jo” intransferible dels seus textos més punyents, el que ens deixa més espurnes de lucidesa en la seva particular dissecció kamikaze de tot el que troba per davant. Aquest darrer agònic cant de sirena, anomenat Daisy,  incapaç de combatre les seves pròpies contradiccions, ens aboca al nostre reflex com a fantasmes d’un malson bastit de béns sense importància, el quid de la nostra societat de consum i del benestar. La desesperança i el sarcasme macerat es projecten al públic com a rebequeria ressentida de doble moral, judici i condemna en forma d’espectacle que barreja disciplines, juxtaposa nimietats i crea un mapa tan particular que resulta absorbent, inclús quan el ritme es ressent.  Sort de la música, que sembla l’últim recurs a la bellesa i l’optimisme del qual és capaç l’autor. I una pregunta final. Entraria aquest espectacle dins la categoria de circ i, per tant, la Generalitat li podria prohibir l’ús d'animals a escena segons el projecte de llei que es prepara? (Recordem que a García li vetaren al Lliure la tortura en directe d’un llamàntol). Encara penso en l’hora llarga d'esforços d’una tortuga lluitant per no ofegar-se.