Daisy: el
títol de l’espectacle és també el nom de la poderosa escultura de l’artista
plàstic Cyrill Hatt que presideix l’escena a l’inici de l’espectacle.
L’escultura, un mena de gos descomunal que té com a referent el Puppy de Jeff Koons, esdevé la
“trona de predicador” des d’on Gonzalo Cunill engega el seu també
descomunal monòleg. El discurs de l’actor és, però, una anti-prèdica.
Pensaments aparentment deslligats surten de la seva boca com una mena de vòmit
incontenible. Sense cap mena d’intenció adoctrinadora, les paraules es vessen i
s’estenen sobre l’escenari convidant-nos a la reflexió. L’heterodox artista
Rodrigo García, fidel a ell mateix, ens presenta la paradoxa de l’ésser humà al
segle XXI. El seu discurs irònic fins el sarcasme, àcid i punyent, malgrat que
ens arrenca més d’un somriure i fins i tot alguna riota, és un cop de puny en
la consciència crítica de l’espectador.

  El
què fa García a Daisy és qüestionar
un munt de coses sobre un mateix, la parella i les relacions humanes en
general. Per fer-ho recorre a tot allò que li pot semblar útil, des de la
figura del filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716), una mena de
fantasmagoria que travessa l’espectacle, fins a l’hiperrealisme d’unes cuques
(moltes) en directe, projectades (engrandides, magnificades) sobre la pantalla.
Per acumulació d’éssers vius i objectes descontextualitzats, Rodrigo García
acaba construint un microunivers efímer de notable plasticitat en el que la
il·luminació de Carlos Marquerie juga un paper fonamental.

L’autor-director actua amb
total connivència amb Gonzalo Cunill i Juan Loriente, dos grans actors que han
anat acompanyant la trajectòria de Rodrigo García des dels seus inicis. Dos
grans actors que saben jugar el seu paper de “persones en escena” més
que no pas el de personatges. Cunill i Loriente suplanten, d’alguna manera, els
personatges als quals fan referència sense cap intenció d’interpretar-los.
També ho fa Cunill quan juga a ser l’alter
ego de Rodrigo García, des d’una distància prudencial i subratllada per
tots els elements de distanciament que intervenen en l’escena.  En el treball dels actors trobem de nou la
realitat enfrontada a la ficció: aquest entrar i sortir de l’actor al
personatge/als personatges torna a situar-nos dins els límits de la
realitat/veritat.  Al final, l’angoixa
s’apodera de l’escena en escenificar un moment d’asfíxia on acaben
desapareixent actor i personatge i esmicolant-se la relació víctima-botxí. El
darrer sospir d’un univers que s’esfondra.