José Manuel Álvarez és un jove que, des dels 10 anys es va sentir atret pel flamenc. En fa un grapat, que balla pels tablaos i té la curiositat (i la convicció) que el flamenc és lliure i pot casar amb tot. El seu segon treball, Cruces, ja insinua mixtures, contagis amb altres músics i amb l’espontaneitat de poder intervanciar rols. Amb una dramaturgia molt simple, i una escenografia que apunta als respatlles de les cadires dels tablaos volant. Certament, en molts moments (començant per l’arrencada que fan una primera peça com si el públic esperés, d’esquenes, entre cametes) es percep una voluntat d’enquadrar difent. Com l’Impressionisme, que va anar imprimir subjectivitat en un quadre encara figuratiu (optant per descentrar la figura central, o retratant un mateix espai amb diferent llum per copsar la varietat emocional d’una mateixa estampa), el bailaor comença a trobr constrastos en el wqe podria ser un llenguatge propi.

El seu ball és enèrgic, amb uns girs prodigiosos i una potència a les cames que s’equilibra amb l’aire dels braços. Talment com les cadires de l’escena que les darrers travesses semblen núvols. Juga més amb la percussió que no pas amb la guitarra i el cante que, de fet, destil·len més cap als pals més foscos i profunds. Ell encara llueix l’energia de la joventut, de les ganes d’aprendre i de compartir nexos amb altres disciplines i, sobretot, altres corrents artístiques. El seu joc és de repicar talons constantment, encara molt a prop ‘un flamenc clàssic però resseguint estel·la d’altres companys, de mentalitat oberta com María Pagés (Entremos en el jardín).