Roger Peña és un doblador passat a director i dramaturg recent. Acaba de guanyar el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta (el que l’avala com a hàbil constructor d’històries). Lamentablement, “Cremats”, se socarrima massa d’hora. De seguida, es veuen els conflictes i s’intueixen les trames que aniran enllaçant-se. Hi ha una voluntat de fer una ciomèdia de traç gros amb algunes escenes concretes de crítica social dramàtica. En aquesta ocasió, la voluntat d’ajuntar aquests dos gèneres no lliga: el públic no entén que el retrat que Rashid fa de cada personatge és lamentable, depriment: ningú se salva. De fet, el problema ja es palpa des de l’arrencada perquè de seguida es veuen uns personatges esperpèntics, ridiculitzats, posats a l’aparador perquè la gent rigui. Un punt de subtilitat, potser reduiria el volum del riure de la platea però donaria molta més solvència. La vis còmica de Willy Toledo, Maife Gil, Isaac Alcayde i Tilda Espluga és innegable i funciona. Són uns antiherois que es ridiculitzen entre ells. El ritme de funcions els proporcionarà un ritme imprescindible per fer més breus les estones de preparació de l’embolic per fer que els riures siguin més constants a escena. Ara, hi ha moments que ensopeixen encara.

El debut de roger Peña va ser amb un impactant “Poder absoluto” (Villarroel, 2012), un thriller amb un gir final per treure’s el barret. La temporada passada va estrenar “Iaia” (Romea, 2013) una comèdia adolescent que, en realitat erra tot un homenatge a la iaia de l’escena que no és altra que Montserrat Carulla, la seva mare. D’aquella obra, que ha de significar el comiat d’una actriu estimada tant còmica com dramàtica, encara ara fan bolos. Cal que aquest tercer treball, el més descarnadament còmic, faci una nova cocció a foc lent, que no socarrimi, si es posa una mica més de tomàquet a la salsa cremada, no es notarà tant i els macarrons seran més bons, diu la dona del muntatge. Doncs això.