Coses nostres

Donat que esteu consultant un web en el qual l’opinió de la crítica teatral i les seves puntuacions hi juguen un protagonisme primordial, això deu voler dir que vosaltres, lectors, petanyeu a aquell grup d’espectadors que li feu cas a la crítica i esteu atents a les seves opinions, encara que sigui de vegades per rebatre-les. Ara bé: de debò penseu  que, a nivell general, una mala crítica és capaç d’ensorrar no solsament el funcionament d’un espectacle, sinó fins i tot la reputació d’un creador escènic? De la mateixa manera, doneu per fet que una bona crítica és capaç d’encegar tothom, i de situar en un lloc de privilegi a un creador que no es mereix pas aquesta mena de reconeixement?  Creieu que la crítica pot ser veritablement objectiva, o doneu per fet que no hi ha opinió al món que no passi d’alguna manera per  la subjectivitat, per molt mesurada que intenti ser? Compartiu aquella idea  força generalitzada segons la qual un crític, sigui quina sigui la seva especialitat, amaga sempre un creador frustrat? Quan teniu predilecció per un determinat crític al qual seguiu de forma habitual, ho feu perquè penseu que és veritablement el més ben informat i/o el que mostra una més afinada capacitat analítica, o, senzillament perquè és el que més vegades coincideix amb els vostres propis gustos? Quins penseu que han de ser els límits d’un crític? Tot si val, quan es tracta per exemple de rebaixar el valor d’un treball que no li ha agradat gens,  o cal conservar les bones maneres fins i tot davant d’allò que provoca arcades creatives? Totes aquestes preguntes, i algunes més, us assaltaran al llarg de l’hàbil diàleg entre un director escènic que alhora dirigeix una gran institució escènica i el poderós crític que li està fent la guitza al voltant del qual Ramon Madaula ha construït la seva primera obra com autor i director teatral. I aquest cop, crec que Madaula no s’ha de preocupar per la crítica: tant el seu text, com l’àgil ritme que li imprimeix a l’escenari amb l’inestimable ajut d’uns molt ben entonats Albert Pérez i Raimon Molins, passen amb nota la prova del cotó de la crítica més punyetera. Madaula, amb bons tocs d’humor irònic i fins i tot el seu petit puntet de misteri, ens ve a recordar que al cap i a la fi, ni els crítics més intransigents són immunes a la crítica. I ens recorda també que en aquest món ( i no parlo ni de lluny en exclusiva del món del teatre) les petites o grans vanitats, les inseguretats personals, i la recerca desesperada d’un reconeixement que ens ajudi una mica a sentir nos lleugerament més segurs, són sempre factors de bescanvi : fins i tot la més irreprotxable reputació pot ser susceptible de compra – venda, si saps trobar-li el puntet.

"Coses nostres" de Ramon Madaula, excel•lent actor que s'estrena com a autor i director, és una comèdia que enfronta a un crític i un autor, que a més és director d'un teatre públic. És una reunió dels dos, convocada per l'autor, ferit per una mala crítica. D'alguna manera la conversa i l'astúcia del personatge de l'autor ens farà veure que tots som susceptibles, tant a la crítica negativa com a l'afalagament, i també posarà la mirada en el funcionament de les institucions i teatres públics. L'obra és àgil i aconsegueix interessar-nos en la discussió immediata, però també en la disquisició més filosòfica sobre quins són els elements artístics i humans que ens fan valorar una obra. Com reacciona el crític quan es troba en la situació de l'autor??? Aquesta és potser la pregunta principal del text de Madaula, que va ser premiat als Recull de Blanes de la darrera edició. Tot resulta molt senzill i àgil, molt ben interpretat per Albert Pérez i per Raimon Molins. Ens fa passar una estona agradable i entretinguda, a la vegada que ens fa reflexionar sobre els diferents codis de valor que utilitzem per valorar la nostra obra o la de l'altre. L'autor i director de teatre, acabarà aprofitant-se del crític i el farà passar per la situació que el crític li ha fet passar a l'autor. Ramon Madaula, que ens ha mostrat des de fa prop de trenta anys les seves bones qualitats actorals, ens planteja ara una obra que ens parla de teatre però també ens permet reflexionar sobre què determina la qualitat artística i quin és el poder de la premsa, de la crítica. "Coses nostres" té interès, és àgil i la posada en escena senzilla, a la Sala Atrium, deixa lluir als dos actors protagonistes. 

El títol ja llança una incògnita que pot semblar perillosament gremial: coses nostres, diu. I a un —i als espectadors potser també— els pot semblar de moment que els dos personatges d'aquesta obra de l'actor Ramon Madaula —que debuta com a autor després d'haver obtingut amb 'Coses nostres' el premi Recull de Teatre, un dels pocs que existeixen per a obres originals— la faran petar sobre les interioritats i els intríngulis de l'ofici.Trenquem, doncs, de seguida, la falsa interpretació que se'n pot treure només pel títol. Ramon Madaula reuneix en la seva obra un director encara jove que acaba una legislatura al capdavant d'un teatre públic i un veterà crític teatral que marca tendència a través de la premsa. Si no fos que Madaula no dubta gens a esmentar-los a tots amb noms de fonts falsos, però de la genealogia social més pròxima, el diàleg de setanta minuts entre els dos podria ser el diàleg de dos personatges sense ubicació cultural estricta perquè les seves invectives transcendeixen el local i toquen l'universal.Però també cal admetre que als espectadors se'ls farà difícil no relacionar subtilment el teatre de ficció com el teatre públic més important català (el TNC) i a partir d'aquí imaginar cara i nom, si cal, per a cadascun dels dos protagonistes.Gremial, doncs, sí, però Ramon Madaula, com a autor, té suficient habilitat —adquirida a força de quilometratge escènic remarcable— per fer interessant el diàleg. Primer, mantenint l'alè de la incògnita d'on anirà a parar la trobada del parell de personatges fins al final. Segon, fent que l'estira-i-arronsa d'interessos creats pugi i baixi d'intensitat. Tercer, trencant el fons del diàleg amb intervencions externes que refresquen el ritme: l'aire condicionat de la sala d'assaig del teatre on es troben, la trucada de l'ex del jove director, l'aniversari de quinze anys de la seva filla, la trucada de la seva ajudant de direcció, les tasses de te calent, el traguet de whisky per superar la sorpresa, la vida privada del crític amb el seu company de parella, un actor sense feina per motius de salut... Tret del te, el whisky i l'aire condicionat, la resta ho resol el telèfon mòbil (un artilugi que, cada vegada més, acaba facilitant la presència virtual de personatges en una obra de teatre) (...)