Donat que esteu consultant un web en el qual l’opinió
de la crítica teatral i les seves puntuacions hi juguen un protagonisme
primordial, això deu voler dir que vosaltres, lectors, petanyeu a aquell grup d’espectadors
que li feu cas a la crítica i esteu atents a les seves opinions, encara que
sigui de vegades per rebatre-les. Ara bé: de debò penseu  que, a nivell general, una mala crítica és
capaç d’ensorrar no solsament el funcionament d’un espectacle, sinó fins i tot
la reputació d’un creador escènic? De la mateixa manera, doneu per fet que una
bona crítica és capaç d’encegar tothom, i de situar en un lloc de privilegi a
un creador que no es mereix pas aquesta mena de reconeixement?  Creieu
que la crítica pot ser veritablement objectiva, o doneu per fet que no hi ha
opinió al món que no passi d’alguna manera per  la subjectivitat, per molt mesurada que
intenti ser? Compartiu aquella idea  força generalitzada segons la qual un crític,
sigui quina sigui la seva especialitat, amaga sempre un creador frustrat? Quan
teniu predilecció per un determinat crític al qual seguiu de forma habitual, ho
feu perquè penseu que és veritablement el més ben informat i/o el que mostra
una més afinada capacitat analítica, o, senzillament perquè és el que més
vegades coincideix amb els vostres propis gustos? Quins penseu que han de ser
els límits d’un crític? Tot si val, quan es tracta per exemple de rebaixar el
valor d’un treball que no li ha agradat gens, 
o cal conservar les bones maneres fins i tot davant d’allò que provoca
arcades creatives?

Totes aquestes preguntes, i algunes més, us
assaltaran al llarg de l’hàbil diàleg entre un director escènic que alhora
dirigeix una gran institució escènica i el poderós crític que li està fent la
guitza al voltant del qual Ramon Madaula ha construït la seva primera obra com
autor i director teatral. I aquest cop, crec que Madaula no s’ha de preocupar
per la crítica: tant el seu text, com l’àgil ritme que li imprimeix a l’escenari
amb l’inestimable ajut d’uns molt ben entonats Albert Pérez i Raimon Molins, passen
amb nota la prova del cotó de la crítica més punyetera. Madaula, amb bons tocs
d’humor irònic i fins i tot el seu petit puntet de misteri, ens ve a recordar
que al cap i a la fi, ni els crítics més intransigents són immunes a la crítica.
I ens recorda també que en aquest món ( i no parlo ni de lluny en exclusiva del
món del teatre) les petites o grans vanitats, les inseguretats personals, i la
recerca desesperada d’un reconeixement que ens ajudi una mica a sentir nos
lleugerament més segurs, són sempre factors de bescanvi : fins i tot la més
irreprotxable reputació pot ser susceptible de compra – venda, si saps
trobar-li el puntet.