Un món gris, que caminen a passes petites, potser com aquell escombriare de Momo, de Michael Ende (que els agrada de con templar la feina ben feta). Fins que apareixen els homes de les gavardines i els inoculen el desig d’estalviar temps (com aquell ésser malaltís i vulnerable de Trau, que va descobrir un nou Guillem Albà). La grisor oi els cossos abaltit dins de gavardine s(posades al revès, com si fos una camisa de força) es mou entre dos mons el de la por i el de la llibertat (quan aconsegueixen despendre-se’n i emergeix uns personatges amples, blancs, entudiastes). El contrast convida a recordar L’alegria que passa de Dagoll Dagom (precisament està fent funcions fins dissabte al Kursaal) amb el món dels artistes, bohemi i carregat d’orgull i l’univers poruc dels treballadors de la fàbrica, incapaços de sortir de la seva colònia tèxtil. Potser com a La nostra ciutat, els que se n’escapen despareixe de la memòria del poble, de les làpides del cementiri i es converteixen en una mena de fantasmes, d’amenaça perillosa a evitar el canvi.

La companyia de dansa de Fran Sieiria ha estat una de les convidades de Fira Mediterrània en el focus gallec d’enguany. Mostren una peça enèrgica, imparable, amb un cos de ball notable (7 ballarins) que tant desenvolupen peces en grup com individuals, trios o parelles. I que saben incloure passes folklòriques, barrejades de moviments de contemporani, en una senzilla línia argumental.

La revolució d’aquesta bogeria es produeix a l’hora del pati: entre els dos timbres de descans de la feina. És una dramaturgia senzilla i efectiva. Implacable per als personatges que es tornen a enfundar dins de les gavardines i tornen al seu petit món vulnerable, la petitesa els treu el deliri i la felicitats però els refugia en una seguretat més aviat precària, que els cosifica.