Les estadístiques més recents revelen que a Catalunya hi ha més criatures que es diuen Muhàmmad que Arnau. Si el rei Jaume I aixequés de debò el cap, li cauria la corona per terra. A qui no li cau la corona per terrra és a l’actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) que persevera en la seva línia creadora de comèdia teatral casolana, tan fumejant com ho és l’escudella i la carn d’olla.

Ramon Madaula s’ha posat en la pell del rei Jaume I el Conqueridor i ho ha fet amb una trama que beu de les fonts de la cinematografia per fascicles, és a dir, de la sèrie televisiva, en un plató de rodatge sobre la vida i miracles del rei, mal anomenat, diu ell mateix, per raons maternes que no vénen a tomb, “lo mal mamat”.

La comèdia és d’aquelles que va pujant de to a manera que avança. I sembla com si Ramon Madaula no s’hagués deixat res al disc dur de l’ordinador a l’hora de tancar el guió: hi ha la directora, hi ha la regidora, hi ha el productor, hi ha la netejadora, hi ha un assistent de plató d’origen marroquí i hi ha els intèrprets dels papers més importants de la sèrie.

Però que ningú es pensi que els faran un curs intensiu en noranta minuts de la vida i miracles del rei Jaume I. Ben al contrari. El rei Jaume I fuig d’academicismes i és, ni més ni menys, que un esperit que torna del regne del Purgatori. Un Purgatori, per cert, on reposen, per mèrits propis, tots els espectadors de cada funció.

Hi ha comèdia per dies amb aquests «Conqueridors» de Ramon Madaula. I és així perquè l’espectacle no deixa cap dels intèrprets sense el seu millor moment. La direcció de Josep Maria Mestres ha fet que tot s’encarrili per la via d’alta velocitat. Josep Maria Mestres és un director que, quan fa comèdia, sap sempre quan ha de posar el fre de mà perquè l’excés no surti de mare.

Murriot i imponent, hi ha el mateix Ramon Madaula en el paper de l’esperit de Jaume I, que s’apareix a l’actor Roger Coma, que és qui fa el paper de ficció del rei que, a cops de sabre, va posar els fonaments dels Països Catalans que tanta urticària provoca segles després als seus descendents. Roger Coma és un actor de teatre d’oportunitats escasses (encara es recorda el seu paper a «Una teràpia integral», la del pa, amb Àngels Gonyalons i Abel Folk) i té en aquesta obra una nova oportunitat per reconciliar-se amb l’escenari en viu. Contingut i indecís, quan sembla que no sap com s’ha de moure en el paper del rei de ficció, i decidit i glamurós quan ha de fer d’actor estrella a la vida real, malgrat que un imprevist que no desvelaré acabi capgirant totes les perspectives del rodatge.

La tria lingüística és un altre dels atractius de «Conqueridors». El rei Jaume I en esperit parla en català antic. I que difícil que és el català antic! Però no cal entendre’l. El gest, la intenció, la fonètica ancestral fan el fet i ningú no s’estripa les vestidures. El que no s’entén s’intueix.

De la mateixa manera que també trenca el discurs un fragment de la netejadora del plató, una refugida ucraïnesa amb títol de mestra, connectada per mòbil amb el seu país, i que interpreta Mònica Glaenzel amb la potència còmica que sempre l’ha caracteritzat. Cal dir que l’actriu té un doblet, fent també una de les escenes de la reina Violant d’Hongria, consort de Jaume I, una escena, per cert que desvela com era la fecundació in vitro sisplau per força, molt abans que s’inventés a can Dexeus.

La regidora de plató, Tilda Espluga, és aquí un coet escuat que amb el micro intern fa anar tothom de cul, no només quan és en escena sinó quan surt, fora d’escenari, amb els seus crits que són ordres. I hi ha l’actor Moha Amazian, l’ajudant de plató, marroquí d’origen, que deixa anar de tant en tant algunes frases en àrab i que promou algunes de les escenes més racistes del rei Jaume I perquè la història, ni que sigui apòcrifa, cal explicar-la tal com és.

L’actriu Vanessa Segura és la directora de la sèrie. Entre dos focs, la del productor que vol pit i cuixa per fer caixa i les sesions de coach del mateix Jaume I, infiltrat en la pell d’un dels extres. Res millor que qui va viure els fets del segle XIII per aconsellar com han de ser segons quines escenes viscudes per ell.

¿I la resta de personatges…? Atenció al doblet, al triplet i al quatriplet que fa l’actor Xavier Bertran —dialecte occidental a manta i argot popular sense concessions—, en el paper del productor que vol que l’audiència pugi; el paper del guàrdia de seguretat amb porra inclosa d’origen cubà i setciències perquè és llicenciat en història per la Universitat de Cuba; el del bisbe de Lleida amb bàcul i mitra com Déu mana; i el cavaller de l’armadura platejada com si fos l’home de llauna d’El mag d’Oz. Xavier Bertran té el mèrit de fer els quatre papers alhora amb els registres corresponents i no desvelar en cap dels quatre que és ell mateix qui els interpreta.

Ja he dit que hi ha «Conqueridors» per temps. De moment, per omplir el que queda de tardor i el que falta d’hivern. I el que vindrà. Una espaterrant proposta alternativa als «Pastorets» per Nadal i per Reis amb l’avantatge que és d’aquelles que no té fronteres i que és apta i recomanable per a tots els públics.

Ni que, amb permís dels estudiosos, la del rei català mal autoanomenat “lo mal mamat”, nascut a Montpeller el 1208 i mort a Alzira el 1276 i obligat a regnar quan encara era un infant, sigui, amb aquests «Conqueridors» de Ramon Madaula, una divertida història apòcrifa que l’agitada i heroica vida del rei Jaume el Conqueridor —que per a tranquil·litat dels espectadors reposa tranquil·lament al Monestir de Poblet—, té del tot ben merescuda. (…)