Tot conqueridor és un heroi mític pels que van darrere les seves conquestes per repoblar i apropiar-se de la terra dels que han fugit i una amenaça cruel i violenta pels que se’l troben de cara amb ànsia de recuperar València (en aquest cas,els sarraïns). Si Ramon Madaula li preocupés fer un teatre de consciència, estiraria el fil a partir dels conquerits, dels febles que es troben sols i han de marxar o postrar-se davant la religió que imposi el nou Poder, si no volen passar per l’espasa. Però Madaula és dels autors que defensa la comèdia de traç gros, sense prejudicis, feta amb prou cura per tractar bé l’espectador.

Ara, ha estirat el fil de les seves hores perdudes fent sèries de televisió històriques. Pot aguantar guarnit amb capes i corones però les botes malmeten els peus. I, per això, sempre calça vambes mentre no tingui, pla de gravació. Aquesta anècdota, i la d’un actor de moda que no sap connectar amb el fons del seu personatge, que el considera massa bo com per fer-lo també cruel i animal. El productor (CEO) exigeix sang i fetge i ell confia en donar el cos a un rei intel·ligent i hàbil, però que no polemitzarà amb l’audiència. L’arribada d’un esperit (guarnit de monjo cistercenc del Monestir de Poble) s’apareix al protagonista i li aclareix les idees per fer un Jaume I verídic, que té entitat pròpia i que enamora l’audiència (per entusiasme de la directora i del productor de torn).

L’ambiciosa producció situa l’acció al darrere del set de gravació, on passen text i assagen els movom,ents perquè les càmeres captin ràpid l’enquadrament. La directora (Vanessa Segura) és tendra i romàntica i s’emociona de la fantasia del seu ajudant (Moha Amazian), la dona de la neteja (Mònica Glaenzel) té la sensibilitat que dóna seguretat a la resta. La reposnsable del rodatge, sempre incissiva i cridanera (Tilda Espluga) és la presència de l’excèntrica del quadre, la que busca la riallada de l’esc¡andol. Per la seva banda, l’actor protagonista (Roger Coma) és un actor que somia guanyar un Òscar, o un Max, o un Gaudí: ara se li brinda l’opotunitat però no troba el to i tot trontolla. Madaula és l’esperit que té un parlar medieval i unes formes (de vos) i de monarca sense escrúpols. Xavier Bertran és el fregolista de la casa, fent una auca de papers, de sde l’actor de bisbe a l’agent de seguretat argentí, calmat però emprenyador i al mateix CEO, que només ambiciona el compte corrent inflant-se d’ingressos i drets d’emissió.

Ramon Madaula és dels actors, que s’ha passat a l’autoria. Ho fa per racionalitzar el seu criteri a partir de centrar el tema a tractar com a diana d’una comèdia. Certament, l’humor permet desdramatitzar, extirpar prejudicis i filtres i deixar que la intel·ligència actuï lliurement. A l’escena, però només brilla el patetisme i les contradiccions dels protagonistes sigui un artista qüestionat per la família (Adossats), un pare progre que és reaci a què es perdi el cognom (Els Brugarol) O un ambiciós que té ínfules de ser president (L’electe). Sempre salten estelles al privilegi d’home de mitjana edat amb un status a prova de bomba. I que posa en qüestionament el seu hetropatrarcat de privilegiat (Perduts). En la desorientació genera el millor dels somriures. La peripècia històrica sigui la de Jaume I o la de Buffalo Bill perd el tremp. Precisament, per distanciar-se de retratar els homes cis de classe predominant d’avui, descafeïna la malla llet, el seu humor negre i les petites misèries d’orgulls malsentesos.

 L’actor Ramon Madaula, quan actua d’autor O director de les seves p