En una societat jeràrquica, els de dalt
donen pel cul (amb perdó) als de baix. A Confidències a Al·là, aquesta tesi
incontestable queda exposada de manera crua i explícita, sense metàfores ni
atenuants. L’escriptora d’origen magribí Saphie Azzedine, autora de la nove·la
en què es basa el muntatge, descrivia les misèries d’una estructura patriarcal recolzada
sobre una religió intransigent, però no cal viatjar al Magrib o a regions més
remotes per visualitzar i comprendre la situació que descriu: la pastora berber
que es prostitueix per fugir d’un entorn pobre i ignorant podria ser una
adolescent d’un barri profundament degradat del Primer Món –d’aquests exclosos
de plans urbanístics que els sanejarien i dignificarien– o d’una comarca tan
empobrida –geogràficament i mentalment– com les Hurdes retratades fa vuitanta
anys per la càmera de Buñuel. És cert que el fet que Jbara, la protagonista,
sigui de confessió musulmana i s’atreveixi a dinamitar els tabús de l’islam,
afegeix un plus d’actualitat al relat –i d’interès entre el públic occidental–,
però el seu discurs és universal. I l’aposta dramatúrgica i escènica de Magda
Puyo per a Confidències a Al·là aconsegueix potenciar-lo.

Perquè, a diferència del muntatge que va
triomfar a França, la doble vida de Jbara –pastora o minyona, d’una banda, i
prostituta, d’una altra– no es fa visible a través de canvis obvis de vestuari:
aquí no hi ha vels que amaguin roba provocativa. El figurinisme de Glòria
Viguer és molt més subtil i imaginatiu, i igual d’el·locuent. Les dues actrius –sí,
dues, perquè el de Puyo és un monòleg a dues veus, un altre dels encerts del
muntatge– vesteixen un conjunt que podria portar qualsevol jove occidental,
samarreta de tirants (amb sostenidors vermells per sota) i faldilla curta
texana, l’una, i brusa i minifaldilla de colors terrosos, l’altra; pel que fa als
progressos socials-econòmics-sexuals de Jbara, es representen per mitjà d’unes
sabates de tacó alt i per una col·lecció de tangues que igual figuren ser bijuteria
com vestits de lluentons. I en l’escena que simbolitza que la jove ha tocat
fons en el seu camí per obtenir riquesa i benestar –un xeic li llança uns
bitllets a terra perquè els reculli amb el cul–, Jbara es treu el tanga més
ostentós, el de perles, i es queda nua de cintura en avall: un recurs de
direcció que pot incomodar l’espectador, sobretot, perquè fa manifesta la
baixesa d’un poderós que es diverteix humiliant els seus inferiors, i la d’un servidor
disposat a perdre la seva dignitat a canvi de riquesa. No és la nuesa la que
perturba, sinó la roïndat moral.

L’opció de desdoblar el personatge en
dues actrius (Mireia Trias i Judit Farrés, lliurades a una interpretació
tremendament física) permet jugar amb l’espai o amb el so –una d’elles controla
la taula de so i arrenca a cantar mentre l’altra interpreta determinades
escenes–, i el disseny d’il·luminació de Maria Domènech, amb domini de la llum
vermella, dóna el to just que reclama una història de corrupció moral –i no em
refereixo, de cap manera, a la prostitució de Jbara–: cridanera, agressiva i vulgar.