Mireia Trias i Judit Farrés són dues actrius que desdoblen el personatge protagonista. Ho fan amb tal naturalitat que el codi s’entén des de bon principi. També, quan alguna d’elles dóna pas al diàleg a altres personatges secundaris. La peça és d’una notable cruesa però com que ho afronten amb honestedat i sense voler fer res gratuïtament ajuda a mostrar com un món miserable (noia menor i musulmana en ambient rural) i sòrdid (començarà a prostituir-se sense ser-ne gaire conscient de les conseqüències de tot plegat) té un toc d’esperança amb l’educació. La llibertat és relativa. Fins al punt que ella descobreix que el vel és una disfressa que li permet maquillar-se i vestir amb roba provocadora sense que ningú s’atreveixi a mirar-la, si ella no s’ho proposa.

Magda Puyo aconsegueix que la trama rodi dinàmica amb les dues veus que alternen la paraula amb una dolorosa coreografia i també amb la música i els sons. Tot i la duresa de la submissió, hi ha punts d’humor cínic, de mirades trencadores cap a la consideració de l’Islam.  La seva relació amb Al·là és, més aviat, escabrosa. Però acaba signant una mena de pacte de mínims. Després de descobrir el plaer dels homes, acabarà coneixent la degradació pels diners. Però serà una decisió que haurà pres ella i de la que podrà sentir-se orgullosa. Per equivocada que sigui. Fins llavors, Al·là no li podia haver recriminat res perquè ella mai havia decidit res de la seva vida.

L’obra té una notable cruesa que pot incomodar alguns espectadors. No caldria perquè, tot i la proximitat, es palpa la sinceritat d’unes actrius que mostren la protagonista tal i com se l’han imaginada a partir de la novel·la Shapia Azzeddine.