Les ganes de joc en aquesta peça són evidents. Des de moments abans de l’arrencada en què cada espectador rep un mail convidant-lo a un grup de cau o bé a un club de lectura (aparentment). El públic s’hi apunta amb les mateixes ganes de joc. I accepta bé les respostes que es fan tipus Kahoot per anar avançant un enigma que, de comèdia informal, passa a drama familiar i, pujant el to a trhiller apocalíptic i satànic.

El guió l’han escrit amb Cristina Clemente i Marc Angelet (Lapònia). Potser la peça té uns girs i unes solucions enginyoses però els canvis de filtres (de comèdia a terror) desubiquen a l’espectador que, tot i voler jugar, es va sentint cada cop més afora de la situació. I ja només està encuriosit amb com es resoldrà el cas. Els tints gore, de grand guignol, diverteixen quan es produeix en directe i s’entén l’artifici, l’eina amb la què es provoca l’engany (La monja enterrada en vida, de Nao Albet i Marcel Borràs o Rudiggore o la nissaga maleïda dels Egos Teatre, s’erigeixen com un exemple de manual). Amb la pantalla pel mig, l peripècia patètica (que divertiria en directe) deixa estranyat al públic. Segurament, perquè els ulls codifiquen molt millor els efectes especials de les grans produccions cinematogràfiques que el joc kumbaiero d’aquesta parella. I amb aquesta intenció de perseguir els efectes queda descuidada la trama i, en part, la interpretació. Perquè tot passa pel pedregar de la narrativitat i destrueix qualsevol versemblança i, sobretot, connexió amb els companys del Club de lectura (deixa de ser una raó mínimament raonable, seguir-hi connectat).

Meritxell Yanes i David Planas s’han atrevit amb tot. A Ventura han convertit casa seva en escena (i després l’han traslladat a altres cases amb personalitat com un pis de La Pedrera). S’han atrevit a fer la primera sèrie teatral, Dolors, sis capítols d’un surrealisme desbordant. Amb resums dels capítols anterior inclòs espai amb anuncis (entre els dos capítols diari que es representaven) per a picar l’ullet al sector teatral. I, ara, han entès que davant de la pandèmia la forma teatral prenia forma de videoconferència per Zoom. Aquest és el seu primer mèrit. (Paral·lelament no han abandonat l’actuació presencial amb un altre treball en la intimitat (Elda &Daniel). En aquesia peça aspiraven a compartir ubicació, a compartir el mateix temps en diferents espais, però al final, es constata que és el públic que se sent desubicat perquè no se sap què és el que s’ha volgut compartir. Potser hauria estat més directe dedicar-se, símplement, a jugar. I a sembrar l’equívoc amb els dos pecats no confessats de la parella.