Vist el dijous, 12 de novembre de 2020, dins la programació A Distància del Temporada Alta de Girona

La idea no és dolenta. Tampoc nova: com a REC, partim de que una càmera (en aquest cas un videoxat de mòbil) ens situa en una comunicació rutinària, i de cop passa alguna cosa davant dels nostres ulls, que va convertint-se en una situació angoixant, per passar a ser terrorífica. I ens convertim en testimonis ‘involuntaris’ d’una trama que va de l’absurd al macabre.

‘Compartir ubicació’ fa una rocambolesca barreja de ficcions inversemblants, com ara una secta satànica, independentisme i ‘los niños del Brasil’ entre d’altres, donant la possibilitat als espectadors de triar en alguns moments quina de les opcions argumentals seguir (tot i que es nota que fem la que estava predeterminada) o tocs d’humor esperpèntic.

Veig alguns problemes importants en la realització (no en la idea) com és la poca dramatúrgia que en realitat hi ha en els diàlegs, que els fa poc interessants en molts trams, previsibles en d’altres, o directament avorrits, si del que es tracta és de generar tensió dramàtica. Només ho aconsegueix en determinats moments, quan es genera un relat creïble, com ara el possible assassinat d’un policia local, o descobrir que algú que semblava que estava molt lluny, no ho està tant.

Però en general, es veu tot poc treballat, tant en el moviment de càmera (total, és un relat quasi cinematogràfic) com en els espais on transcorre, com, sobretot, en la sensació d’improvisació dels mateixos diàlegs (no del que passa), dotats de molt poca ‘fixació literària’ i per contra molt repetitius.

En resum, una experiència prou original per aprofundir en les seves possibilitats, però poc aprofitada, i trufada de sortides de to que fan que ni sigui terrorífica, ni tampoc ben bé comèdia. Ni tot el contrari.