Cold Blood

Hi ha propostes quasi impossibles de qüestionar. La d'aquests artistes belgues és una lliçó impecable. Classe infinita en la posada en escena...Llegeix la crítica sencera, aquí:

(...)No es la primera vez que vemos cine en teatro (este Grec Katie Mitchell nos maravilló con Ombra (Parla Eurídice), que el teatro de objetos se vuelve descomunal y nuestros ojos son los que deciden si ver el making of o ver el metraje ya montado. Una road-movie que signan los miembros del colectivo Kiss&Cry con una puesta en escena espectacularmente milimetrada donde no hay un plano superficial sino que maqueta tras maqueta provoca que el público se quede boquiabierto.(...)El espectáculo narra siete posibles maneras de morir. Pero no sólo se pone a prueba la vista, sino también el oído gracias a una narración, en el TNT en catalán, que relata cada una de esas 7 manera de manera totalmente inversemblante, no ya en la forma de narrar sino más bien en el fondo, en la manera en sí. La voz es una pincelada más al surrealismo escénico de las imágenes.Cold blood es una preciosidad escénica. Todo un trabajo de artesanía que entra por los ojos pero que explota directamente en el corazón. Casi la totalidad de la platea, desde el primer bis, puesta de pie para aplaudir con unas manos similares a las que nos han ofrecido durante la velada. What a f*cking maravilla!

Kiss & cry s’imposa divertir-se en silenci. Crear jugant amb els plans, les imatges literàries i un gest petit i universal amb els palmells. En les seves maquetes, les mans no estan gairebé mai quietes. L'espectacle d'inauguració del TNT ha fet el cim. Tot i que, altres anys, portaven firmes consagrades com ara James Thiérrée, el nét de Charlot, (Tabac rouge, 2014), o el mateix Jan Lauwers (The blind poet, 2015), ha acabat guanyant-se el somriure del públic aquest Cold blood, a mode de road movie en directe.   Perquè el treball de Kiss & cry signa molts elements suggerents: una posada en escena tècnicament pulcre i amb un resultat d’imatges (a través d’un cinema live antològic). Fan un treball de càmera, jugant a enganyar l’ull amb trucs de càmera similars als de Katie Mitchell a Ombra (parla Euridice) però amb la preciositat del Sombreros de Phillipe Decoufflé. Cold blood narra set maneres de morir una mateixa persona (o potser era un gat?). Com a personatges hi intervenen actorsiles seves mans. El mèrit dels plànols és que el públic percep el codi perfectament, i un actor de carn i ossos es converteix en la seva mà. O un dit, en persona. Es juga tant el matís que sembla que traspassi  el sentit del tacte a través de la càmera. La narració, en una veu que va detallant cada mort més inversemblant (i per accidents ben insòlits) juga amb un humor negre, sense forçar el to amb una cantarella pausada, rítmica, que fa creure en antropofàgia, ennuegaments impossibles, tubs de rentats criminals o una dona que es queixa perquè el seu marit (l’astronauta) no ve mai a sopar quan està treballant fora del planeta! Surrealisme màgic com la natació sincronitzada tipus films d’Esther Williams amb unes mans o la carícia d’uns braços captat des de sota la taula translúcida d’un cafè romàntic. Gran troballa aquesta d'evitar el sobretítols i que sigui un actor que ho llegeixi, depura la imatge, premet concentrar-s'hi entendre com es fan els plans i com un home es veu dins del bosc de maqueta, només jugant amb profunditat de camp, sense necessitat de cap chroma. Aprofitant l'ofici artesa del càmera. Preciós.