La companyia Dara s’atreveix a qüestionar una societat d’un futur proper on tothom hauria de treballar en el que se li dóna millor. Com a Mars Joan o a iMe, imagina una situació més o menys rocambolesca, amb esquitxos d’elements de comèdia, que permet preguntar-se sobre la manera d’actuar d’avui. És un esquema que van repetint i que els dóna prou bons resultats d’acceptació de públic i els permet fer algun tipus de reflexions. A Claqué o no, han volgut fer un pas més enllà, presentant un argument surrealista (pot una filla d’artistes triomfar com a bioquímica i, a partir d’un moment, deixar-ho tot per accedir a la seva passió pel claqué?) que respon al mateix esquema de les obres anteriors però que es perd en voler donar massa informació. Possiblement, perquè ja no se sap estirar més la situació original s’opta per construir una mena de flaixbacks i apareix un personatge sorpresa que permet enrevessar més la trama. Però que ho acaba donant tot tancat. I la gràcia d’una peça en què imagina situacions extremes és que l’espectador pugui fer les seves conjectures: pugui imaginar-se la infància dels dos protagonistes, les raons per les quals decideixen emprendre la seva carrera professional… Això que succeeix durant bona part de l’obra es mata al final amb una conclusió rotunda.

Roc Esquius ha fet un esforç per fer una caricatura al poder del llenguatge, a la manipulació a través de la llengua, una psicologia que permet trobar moments divertits i d’una confusió que donen joc, però que si se n’abusa pot acabar cansant i encallant el ritme de la trama. El duel interpretatiu entre els dos actors és constructiu. Veure’ls d’a prop com viuen l’escena és molt agraït per als espectadors. Però segurament, es percep que falta trobar més plecs en els caràcters dels personatges que es deixin intuir les raons per trencar amb el que la societat promou i premia per esdevenir lliure. La companyia Dara, que es va atrevir a fer un quadre dels Pastorets amb una frescor i desinhibició que el feia entranyable (Els Pastorets de la Martina), ara s’ha quedat en un estadi massa fred,racional, hermètic i dificulta traspassar l’empatia que tant els caracteritza. Claqué o no figurarà en la seva carrera com un punt d’inflexió: la voluntat de fer un salt a cotes més ambicioses (és molt lloable l’intent) però que han obviat una frescor que els salva dels buits dramatúrgics que, en aquesta peça, apareixen com pous sense fons. El mèrit dels actors és que aconsegueixen sortir-ne indemnes, amb uns personatges arquetípics i un punt maniqueus, sense la capa de grisos en la que tothom s’hi pot sentir més reflectit.