Clam. Cia Fèmut

Soc a Igualada, bressol dels moixiganguers, la colla castellera. Som a la plaça de Cal Font, i el públic fa una rotllana per deixar pas a l’emoció, i per alguns, el patiment. Així és el circ. I així és “Clam” de la cia Fèmut. A “Clam”, alhora que equilibris i risc corporal, hi ha ritual, tradició i dansa. Un preciós i difícil treball corporal, que combina la bellesa amb el perill. En Raimon Mató, la Júlia Clarà Badosa i l’Àfrica Llorens fan equilibris acrobàtics i perxa, en el que podria ser una pista de circ o de ball. Amb risc i coreografies. L’Àfrica ha estat tota la vida enfilant-se amunt, amunt. Ella era castellera dels moixiganguers i ja de petita grimpava castell amunt fins a arribar a coronar-lo i fer l’aleta. Ara, a “Clam”, tots tres reivindiquen el seu lloc, el seu esforç, el seu moviment. “Clam” és un “més difícil encara” en què ells s’animen i encoratgen per dir “Fèmut!”

La companyia Fèmut coincideix amb el treball introspectiu d'Àfrica Llorens (Envà, Foradada  o La Lévitation Réelle).  Raimon Mató i Júlia Clarà Badosas (Estat d'emergència) completen la companyia. Clam, ara és un exercici de portadors i àgil que fa servir ben poques paraules. En tenen prou amb l'equilibri, les torsions i unes mirades que són alhora mostra de concentració i de clau dramatúrgica. La seva peça físicament exigent no arriba a l'hora i fa servir breus instants de recuperació física. Però, en comptes de decantar-se per lligar-se a una història, sublimen les paraules com un joc. Dels mots proposats pel públic van apropant-se a una paraula que donarà per completada la pirueta en un pilar de tres net. Un joc, probablement amb truc, per acabar confluint amb "Cullera" que reuneix totes les consciències que envolten la rotllana com qui fa un ram de flors silvestres i les guareix en un gerro de fang amb aigua, primitiu, intuïtiu, orgànic, viu. Hi ha un toc propi, d'autèntic, de treball, de pell aspra. Sembla que construeixin, a partir de les troballes, en una poètica similar a la de Xavier Bobés (Corpus, Cosas que se olvidan fácilmente, El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai) o de Joan Català (Pelat, 5.100 m/s) per posar dos referents que surten de la seva disciplina circense.