Als carnavals d‘Ituren i de Zubieta els pastors passegen carregats d’esquellots, com qui empeny un ramat una llarga travessia. També els balls de l’os impliquen un viatge amb un capgròs de la bèstia encadenada. La tradició parla de la por dels animals depredadors a què fereixin els ramats d’animals de granja i de pastura. En realitat, la tradició obvia que la violència més sostinguda i cruel és la de l’home (en tot cas, amb l’excepció d’en Manelic a Terra baixa). Vero Cendoya construeix una coreografia que adapta aquests mons a una coreografia inclusiva que ensenya vulnerabilitats i, alhora, empoderaments.

Els bastons que poden recordar a balls populars (des del que prenen forma de paraigües amb un tronc central i un estol de cintes que dibuixen els seus radis, o bé els que marquen un territori desplaçant el bastó sobre el mateix eix 360 graus per protegir-se de les amenaces) són unes peces que ajuda a bastir el relat narratiu. Tot i els atacs i les ferides (que esdevindran les cicatrius del títol) i desmais es resolen feliçment. Els dimonis s’escampen amb el suport de la comunitat, que ajuda al feble i aquest s’envalenteix per correspondre el gest. Si a Hem de parlar el fill d’una parella en crisi exposa la seva veu superant l’adversitat del Down, ara són dos ballarins els que se sumen a la dansa col·lectiva rítmica i dinàmica, quan no obren els quadres amb un moviment de braços que resultarà ser una benedicció per a evitar els mals esperits. I els animals depredadors.