Ciara

Aquesta és la història d’una afortunada obstinació: la d’Àngels Bassas, una actriu tan tenaç i coratjosa com hipnòtica. Només des d’aquesta actitud s’ha pogut enfrontar al risc d’estrenar a Espanya una obra com Ciara de David Harrower, autor de la celebrada Blackbird que Lluís Pasqual va portar al Lliure de Gràcia fa dos anys. Contra vent i marea i, en un moment de grans dificultats per donar sortida a nous projectes, l’actriu ha trobat un lloc per a la seva exitosa aventura al Teatre Akadèmia, amb la complicitat d’Andrés Lima (Animalario) i Martí Torras en la direcció de l’espectacle i de Yannick García en la traducció.  El mateix Harrower li va donar l’empenta perquè fos ella la que recreés, primer a Barcelona i d’aquí uns mesos a Madrid, aquest personatge de matisos tan diferents. Ciara és una dona forta que sobreviu en un món d’homes. Però, com s’anirà descobrint al llarg del ben estructurat thriller, el seu no és un univers vital qualsevol. Filla d’un cap mafiós de Glasgow i esposa d’un gàngster no menys perillós, regenta una galeria d’art que exhibeix obres de molt diferent factura. La protagonista sent predilecció pel quadro que mostra una geganta adormida sobre el cel de Glasgow.  «¿Què passarà si aquesta geganta es desperta?», es pregunta anticipant el vendaval de reaccions que es desencadenarà més endavant i que revelaran la seva verdadera personalitat. A poc a poc, i a partir d’un relat que la situa entre el món culte i refinat de la galeria, en el de la seva vida personal fora d’aquest àmbit i en el de les seves vivències de petita, anirà mostrant la influència que ha exercit sobre ella l’entorn en què ha crescut.  Elegant, atractiva, freda i plena de ferocitat quan ho exigeix el relat, Bassas interpel·la el públic i el converteix en partícip del que passa en el blanc, buit però idoni escenari que ella omple amb el seu temperament interpretatiu. Lima i Torras la guien en el desenvolupament d’una eficaç dramatúrgia, recolzada en una bona il·luminació, que evita que el personatge es perdi en els excessos. 

Àngels Bassas fa un treball molt seductor. Desgrana el text de David Harrower que està plagat de sorpreses, de sutures fragmentàries que ajuden a reconstruir una història de sèrie policíaca. hi ha tots els personatges tòpics: els pinxos, els caps d'una màfia que volien ser honestos però acabem sucumbint en l'ambició i l'enveja, hi ha venjança, hi ha sexe a través d'un personatge, pretesament pur: directora d'un centre cultural d'art després d'habilitar un antiga nau familiar. També hi ha amor, frustració i buidor, a parts iguals. l'obea de Harrower passa per molts camins i li agrada construie el paisatge amb els personatges secundaris que aporten color i una sensació de conversa de bar (si es vol amb un whisky o amb un vermuth), tot és molt orgànic i molt oral. Això permet que l'actriu pugui interpretar algun passatge, reviure el moment,per trencar el seu propi discurs. L'espai és molt suggerent perquè amb quasi res els pocs elements que hi ha a escena traslladen l'espectador a la galeria, a un amagatall, a la csa de la protagonista o, fins i tot, al fèrtre on descansa el seu respectat (i temut) pare. La trama de pinxos, punyalades assessines, venjances i pactes secrets remet molt a un altre monòlge recent ("El bon lladre", Grec 2014) tot i que si en aquell el protagonista era un pocapena que es pensava que podria prosperar; ara la que s'expressa és la noia que, aparentment, es volia mantenir al marg dels negocis bruts (però que ella els acabarà fent-se valdre, com seria el cas del "Frank V" de Dürrenmat (Lliure, 2014).

Ciara es una mujer que vive y ha vivido en un mundo de hombres, los cuales se han creído siempre con derecho a todo, y mucho más fuertes que ella. Pero la situación nos demuestra lo contrario. Aquella flor empieza a desperezarse dentro de su capullo y sale despedida como si de una bala se tratara. Vive en un mundo de gánsters, pero no todos son masculinos.Impresionante interpretación de Àngels Bassas a la que te cuesta mantener la mirada fija, cuando mientras te explica su tragedia se te queda mirando, con los ojos como si te perforaran, mientras la empatía te atrapa y te sientes parte de su drama.Con una escenografía desnuda, impotente vacío el de las paredes blancas características del Teatro Akadèmia, la voz circula libremente. No hay trabas para un texto que pocas veces te permite respirar. Necesita de tu atención, de aquellos que hasta el final no te desvela sus verdaderas intenciones. Habla de cuadros, de arte, de familia, de relaciones, y de una sociedad tan corrupta que ni los pilares más fuertes la sostienen. Ciara es un montaje de cocción lenta, de aquellos que poco a poco van entrando hasta que llegan a un punto donde explotan. No te dejan hecho añicos, porque no hay lecciones, simplemente una historia, la geganta (ens) ha despertat.