Àngels Bassas fa un treball molt seductor. Desgrana el text de David Harrower que està plagat de sorpreses, de sutures fragmentàries que ajuden a reconstruir una història de sèrie policíaca. hi ha tots els personatges tòpics: els pinxos, els caps d’una màfia que volien ser honestos però acabem sucumbint en l’ambició i l’enveja, hi ha venjança, hi ha sexe a través d’un personatge, pretesament pur: directora d’un centre cultural d’art després d’habilitar un antiga nau familiar. També hi ha amor, frustració i buidor, a parts iguals. 

l’obea de Harrower passa per molts camins i li agrada construie el paisatge amb els personatges secundaris que aporten color i una sensació de conversa de bar (si es vol amb un whisky o amb un vermuth), tot és molt orgànic i molt oral. Això permet que l’actriu pugui interpretar algun passatge, reviure el moment,per trencar el seu propi discurs. L’espai és molt suggerent perquè amb quasi res els pocs elements que hi ha a escena traslladen l’espectador a la galeria, a un amagatall, a la csa de la protagonista o, fins i tot, al fèrtre on descansa el seu respectat (i temut) pare. 

La trama de pinxos, punyalades assessines, venjances i pactes secrets remet molt a un altre monòlge recent (“El bon lladre”, Grec 2014) tot i que si en aquell el protagonista era un pocapena que es pensava que podria prosperar; ara la que s’expressa és la noia que, aparentment, es volia mantenir al marg dels negocis bruts (però que ella els acabarà fent-se valdre, com seria el cas del “Frank V” de Dürrenmat (Lliure, 2014).