La versió permesa de Chicago juga a lluir de cos de ball i d’orquestra (segueix el patró del que es va veure el 2011 amb MArta Ribera fent una de les protagonistes). Els personatges van narrant la seva peripècia sense massa oportunitat a fer coherent i orgànic el seu viatge interpretatiu. La peripècia té aire de grand guignol, de buscar l’oportunitat pel despropòsit, un cert escàndol, una broma de traç gruixut com a La tardor barcelonina o La monja enterrada en vida, per citar dos títols). Ivan Labanda (No són maneres de maar una dona) se sent com un peix a l’aigua en el paper d’un advocat que sap utilitzar la premsa per estovar el jurat i alliberar les seves defensades. I el cos de ball, de cossos esculturals i notable precisió en les passes, juga als trets de Bob Fosse, bellugant les mans com ales de papallona, estirant els braços, com arbres angulosos, lluint bombins com a element estrafolari en un show que fa flaire de revista.

El problema d’aquest Chicago de franquícia, ben ballat, prou ben cantat, ben interpretat musicalment, que transmet ganes d’esbravar-se i deixar les cabòries fora del cabaret (com aquells espectacles d’entreguerres de Berlín) és que el tòpic ofega com una llosa. Que totes les detingudes al centre penitenciari ho siguin per haver atacat marit i amants fa que les dones no puguin delinquir en res més; que només valgui la seva vida sexual. I això, avui, redueix molt el ventall del caràcter. Encara que sigui en una comèdia musical sotmesa a unes condicions fèrries dels que controlen la fidelitat al llibret podria cabre un espai de distanciament entre els personatges i els intèrprets. Perquè la proposta semiescenificada manté el cos de ball i els intèrprets asseguts en cadires pel perímetre de l’escena podrien donar algun contrapunt que es vinculés millor a aquest primer quart del segle XXI.

Bob Fosse té una dansa característica i simpàtica, però no per això significa que ha envellit. Només cal pensar com Pere Gay Faura la va introduir al seu Rèquiem nocturn (jugant a imitar aquell càsting de l’All that jazz). Històric no vol dir caduc. Simplement, cal saber trobar la clau per actualitzar-ho.