La memòria és el valor més preuat de l’ésser humà. «Càsting Giulietta» és un homenatge a la memòria a través de vuit àvies que, com aquell qui no diu res, expliquen cadascuna la seva història personal i la seva relació amb l’amor —el romàntic i el real— emparades en el mite shakesperià de la parella Julieta i Romeu de Verona. 

L’opció de Juan Carlos Martel Bayod per analitzar i retratar diferents col·lectius socials o generacionals va tenir el seu primer “round” amb l’espectacle «Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner». Si aquell ja era prou punyent, aquest encara és més familiar, més entranyable, més quotidià. Qui més qui menys ha viscut, viu o viurà el procés d’envelliment dels seus avis o pares. Qui més qui menys, doncs, veu a l’escenari de «Càsting Giulietta» el mirall del seu passat, el seu present o el seu futur. 

La clau de convertir aquesta mirada —¿en podríem dir psicològica?— en material escènic rau en el fet de mesurar, calibrar, resituar i fer accessible dramatúrgicament l’expressivitat de les vuit àvies escollides i convertides en actrius per una vegada a la vida d’una única obra, amb el filtre dramatúrgic de l’autor Marc Artigau i l’acompanyament escènic de l’actriu Àurea Márquez i la també actriu i directora Clara Manyós. 

Elles dues representen en una primera escena el que podria ser un càsting per escollir una Julieta adolescent de 15 anys. L’actriu Àurea Márquez parla de la seva frustració en diverses ocasions per arribar a fer el personatge. Fer anys o estar embarassada són barreres infranquejables en teatre. L’actriu Clara Manyós fa d’ajudant d’ella, càmera en mà, script amb carpeta i bolígraf, lectora per uns minuts de «Romeu i Julieta», ni que sigui estirada plana a terra, per posar-hi més “naturalitat escènica”. 

Les vuit protagonistes de «Càsting Giuletta» són venerables àvies nascudes entre les dècades del 1920 i el 1930. Totes han estat “nenes de la guerra”, malgrat que aquesta etapa no apareix en cap moment de les seves històries. Dones de diferents barris barcelonins —una vinguda de la Garrotxa, d’Olot—, la majoria vídues, la majoria amb fills i néts. Totes elles disseccionen la cultura de l’amor a partir de com el van viure en la seva adolescència i joventut i com l’han conreat durant la maduresa fins arribar a la vellesa. 

I aquest recorregut es fa amb tendresa, amb guspires d’humor, de murrieria, de descarament i tot, recitant fragments de poemes, ballant, tocant el piano, fent de control tècnic des d’una peixera al centre de l’escenari, monologant a la càmera del càsting o dialogant amb Àurea Màrquez a partir d’una pregunta que admet múltiples respostes: «¿Què és l’amor?» 

  Deia que la memòria és el valor més preuat de la humanitat. I les vuit àvies —Rosó, Genoveva, Isabel, Maria Dolores, Mariona, Alícia, Maria i Paquita—, a pesar de la seva edat, fan una demostració excel·lent d’aquest do, tant quan relaten petits fragments de les seves vicissituds personals, com quan han de recitar un poema o com quan, en el remarcable cas de Genovega Garriga, es posa en la pell de l’autèntica Giulietta Capuletti de Verona en un minimonòleg més propi d’una actriu veterana que no pas d’una àvia que no ha trepitjat mai un escenari. És ella mateixa la que fa, més endavant, un salt, des de la Capuletti de 15 anys de ficció a la Genoveva ”normal i corrent” de debò, la que recorda i troba a faltar encara la seva mare i desgrana la seva lluita personal des de la infància a la ratlla dels 90 anys. Memorable. (…)