Càsting Giulietta

La memòria és el valor més preuat de l'ésser humà. «Càsting Giulietta» és un homenatge a la memòria a través de vuit àvies que, com aquell qui no diu res, expliquen cadascuna la seva història personal i la seva relació amb l'amor —el romàntic i el real— emparades en el mite shakesperià de la parella Julieta i Romeu de Verona. L'opció de Juan Carlos Martel Bayod per analitzar i retratar diferents col·lectius socials o generacionals va tenir el seu primer “round” amb l'espectacle «Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Si aquell ja era prou punyent, aquest encara és més familiar, més entranyable, més quotidià. Qui més qui menys ha viscut, viu o viurà el procés d'envelliment dels seus avis o pares. Qui més qui menys, doncs, veu a l'escenari de «Càsting Giulietta» el mirall del seu passat, el seu present o el seu futur. La clau de convertir aquesta mirada —¿en podríem dir psicològica?— en material escènic rau en el fet de mesurar, calibrar, resituar i fer accessible dramatúrgicament l'expressivitat de les vuit àvies escollides i convertides en actrius per una vegada a la vida d'una única obra, amb el filtre dramatúrgic de l'autor Marc Artigau i l'acompanyament escènic de l'actriu Àurea Márquez i la també actriu i directora Clara Manyós. Elles dues representen en una primera escena el que podria ser un càsting per escollir una Julieta adolescent de 15 anys. L'actriu Àurea Márquez parla de la seva frustració en diverses ocasions per arribar a fer el personatge. Fer anys o estar embarassada són barreres infranquejables en teatre. L'actriu Clara Manyós fa d'ajudant d'ella, càmera en mà, script amb carpeta i bolígraf, lectora per uns minuts de «Romeu i Julieta», ni que sigui estirada plana a terra, per posar-hi més “naturalitat escènica”. Les vuit protagonistes de «Càsting Giuletta» són venerables àvies nascudes entre les dècades del 1920 i el 1930. Totes han estat “nenes de la guerra”, malgrat que aquesta etapa no apareix en cap moment de les seves històries. Dones de diferents barris barcelonins —una vinguda de la Garrotxa, d'Olot—, la majoria vídues, la majoria amb fills i néts. Totes elles disseccionen la cultura de l'amor a partir de com el van viure en la seva adolescència i joventut i com l'han conreat durant la maduresa fins arribar a la vellesa. I aquest recorregut es fa amb tendresa, amb guspires d'humor, de murrieria, de descarament i tot, recitant fragments de poemes, ballant, tocant el piano, fent de control tècnic des d'una peixera al centre de l'escenari, monologant a la càmera del càsting o dialogant amb Àurea Màrquez a partir d'una pregunta que admet múltiples respostes: «¿Què és l'amor?»   Deia que la memòria és el valor més preuat de la humanitat. I les vuit àvies —Rosó, Genoveva, Isabel, Maria Dolores, Mariona, Alícia, Maria i Paquita—, a pesar de la seva edat, fan una demostració excel·lent d'aquest do, tant quan relaten petits fragments de les seves vicissituds personals, com quan han de recitar un poema o com quan, en el remarcable cas de Genovega Garriga, es posa en la pell de l'autèntica Giulietta Capuletti de Verona en un minimonòleg més propi d'una actriu veterana que no pas d'una àvia que no ha trepitjat mai un escenari. És ella mateixa la que fa, més endavant, un salt, des de la Capuletti de 15 anys de ficció a la Genoveva ”normal i corrent” de debò, la que recorda i troba a faltar encara la seva mare i desgrana la seva lluita personal des de la infància a la ratlla dels 90 anys. Memorable. (...)

Després de l’èxit de Sis personatges -Homenatge a Tomás Giner (2018), Juan Carlos Martel enceta una nova aventura de teatre social fent pujar a l’escenari vuit senyores d’edat respectable amb escassa relació amb el teatre. L’excusa és un pretès càsting per interpretar la universal Julieta, tota una paradoxa profundament teatral. Àurea Márquez serà la directora d’aquesta tria, auxiliada per l’operadora de càmera i productora Clara Manyós. El públic forma part d’aquest càsting. Àurea Márquez ens confessa que el paper de Gulietta representa per a ella un somni cobejat durant anys que no ha pogut fer-se realitat. Potser perquè Giulietta és una mena d’icona teatral que, per a alguns, no és exactament una dona sinó un concepte. El propòsit de Martel és presentar-nos aquestes senyores com a dones de debò, part d’una realitat social que es silencia sovint: la soledat de les persones grans, sobretot la de les dones perquè, si fem cas a les estadístiques, l’esperança de vida és més alta per a les dones. Rosó Amades, Genoveva Garriga, Isabel Linares, Maria Dolores López, Mariona Mayolas, Alícia Pueyo, Maria Salvador y Paquita Soler ens parlaran de l’amor i de la soledat des de la pròpia experiència. El seu discurs parcial i fragmentat, amb veu ferma o rogallosa, prové de l’experiència i de l’emoció: festeig, matrimoni, fills, nets... amics, germans, pares i mares. Formes d’amor diferents que han anat dibuixant els seus rostres i donant-los una presència escènica particular. Martel ha composat aquest mosaic de sentiments a flor de pell amb unes dames que se’ns fan properes, amables, entranyables. Fer visibles aquestes dones, fer-les pujar a l’escenari constitueix una reivindicació d’una feminitat allunyada dels personatges femenins que normalment veiem als escenaris: heroïnes, màrtirs, bruixes... En la literatura dramàtica universal falten papers per a dones i en falten especialment per a les franges d’edat avançada. Els escenaris ens tornen un reflex esbiaixat del nostre entorn social. Martel s’ha endinsat en la quotidianitat d’aquestes “Giuliettes per un dia” per descobrir-nos un món ric d’emocions. Llàstima que, en aquesta ocasió, no s’hagi pensat en una interrelació més potent entre les actrius; la mena d’aglutinant que va fer el personatge de Tomás Giner a Sis personatges. Allí el desenvolupament dramàtic estava servit amb la biografia del personatge. Malgrat que aquí la dramatúrgia està menys cohesionada, sobresurt la força expressiva de les actrius i l’entusiasme que saben transmetre als espectadors. 

La vida está llena de Giuliettas a las que no les marca la edad, sino las ganas de vivir.Se puede ser a los 80 tan joven como a los 15 por mucho lápiz que hayas gastado por el camino. En una sociedad donde sólo se admira la belleza y la juventud, el montaje de Martel cae como un rayo. Pero si escucháramos más a nuestros mayores, saldríamos ganando.Àurea Márquez toma la batuta de este singular casting donde primero se habla del amor, el real no el que nos vende Disney ni todas las películas pastelosas que llevamos a nuestras espaldas. El amor de juventud y aquel que con el paso de los años se agota y se convierte en un reloj sin pilas. "Lo mejor que me pasó en mi matrimonio es que me quedé viuda". Risas cómplices, llenas de verdad.Entre amor, poemas, miradas a cámara que con diligencia maneja una peculiar ayudante de dirección y asistente que cuida de estas voces, Clara Manyós. Su cámara nos devuelve a la realidad, nos saca de una semificción y nuestros ojos, por unos instantes, vuelven a percibir las paredes del Lliure de Gràcia.(...)La Giulietta con más experiencia tiene 90 años, Paquita Soler y quizás sea la más lúcida. Nos confiesa que lleva toda su vida escrita en diarios. Todo un tesoro que no se debería perder y es que para encontrar grandes historias no hay que irse muy lejos.  Piel de gallina tras ver este impresionante ejercicio de fortaleza y sabiduría encima del escenario. En octubre volveremos a seguir contando Giuliettas.